Muntanyenc de cap de setmana

Aigua i tabacu, 105 m 6a. El Baell, Cal Barricó

2011-10-02T22:07:00.007+02:00

1 d’octubre de 2011

Sempre que pujava per la C-17 amunt aquestes parets em cridaven l’atenció, però no va ser fins que la guia del Ripollès va caure a les meves mans vam saber que hi havia vies per escalar. Tot i això, fins a aquest dissabte que no m’hi havia acostat a tastar les vies. En Pep es “raja” de matinada, així que quedem en Sergio i jo.

Aparquem sota el sector antic de les coves de Ribes, al km 126 de la C-17 (i no al 116 com diu la guia del Ripollès), i de seguida s’agafa el camí de la dreta (cadena metàl·lica) que no deixarem fins a arribar a les runes de Cal Barricó des d’on atraessarem el bosc per anar a les vies. Sortim just a davant de la via de l’Ossel, i ens desviem una mica a la dreta fins a trobar “aigua i tabacu” (per cert no hi ha xapa a l’inici de la via com a les altres). Podeu trobar ressenyes de la zona aqui.

Els 2 protagonistes amb la paret al fons

Ens repartim els llargs, i comença el primer (V+) en Sergio. Fàcil i herbós fins a la placa, on cal superar un parell de bombos, i és al segon on hi ha el pas més complicat, on cal estirar-se des d’un invertit per anar al canto bo. Ben assegurat

El segon llarg (6a) per mi, que comença tirant a l’esquerra per anar a buscar un diedre i després una placa amb algun passet llarg. El llarg és força bo i ben equipat fins als ultims metres on trobes un merlet en un boix que no saps si encarar per la dreta o per l’esquerra fins a la R. Jo ho vaig fer per l’esquerra.

Fotos: jo començant el primer llarg, estirant-me per superar el pas clau del primer llarg i fent el segon llarg.

Fins aquí força bé. El següent llarg per en Sergio, comença lleugerament a la dreta seguint les dues xapes que es veuen. I a partir d’aquí ja no es veu res més. Dreta o esquerra.... decideix tirar (mal aconsellat per mi, diguem-ho tot...) per la dreta ja que veu un bolt. Per sortir d’allà cal atravessar una petita jungla i que també val a dir que per mi va ser el pas més difícil de tota la via... Al final resulta que hem empalmat amb la Cotaca, i ens trobem a la seva ultima R.

Com que diuen que l’ultim llarg de la Cotaca és el millor V+ de tota la comarca, jo hi tiro decidit. Miro les xapes i veig que allunyen una mica. Una mica bastant. El llarg és guapo, amb moltes bústies però hi ha distancies considerables entre les xapes, així que poso un friend per calmar el coco i no tocar a la repisa si vaig avall. Reunió de caire esportiu (mosquetó amb anella) així que em despenjo, la deixo muntada i en Sergio també l’encadena. El llarg està força bé i amb cantells escandalosos.

Ens desplacem tres metres escassos a l’esquerra i reenganxem amb la reunió de la “aigua i tabacu”. El darrer llarg de la via va en la tònica del que acabem de fer, amb bones preses però millor assegurat. Sense cap complicació arribem a la mateixa R (l’ultim parabolt té anella, però millor tirar uns metres més i anar a una reunió més sòlida).

Fotos: jo fent el darrer llarg de "aigua i tabacu" i Sergio desmuntant-lo

Lo millor de la via per mi és l’entorn i que estavem sols a la paret. Són vies curtetes però equipades i que donen joc per una matinal. Segur que hi tornem. El pitjor ha estat l’excés de vegetació en alguna zona, sense contar l’encigalada selva a través que hem fet nosaltres.

Descens rapel.lant en un parell de ràpels, creuant els dits perquè no s’enganxin les cordes al recuperar-les.

Mar d’estels, 160 m 6a+ (o V+/A1e), Les Agudes. Montseny

2011-09-11T16:01:00.004+02:00

19 d’agost de 2011

Aquesta via també estava a la llista de pendents, ja que l’havíem anat a provar amb en Quico i en Pep C fa un parell o tres d’anys i la vam trobar desequipada. Ara que sembla que s’havia reequipat, hi torno amb en Pep V. La veritat és que és una via més de tardor però com que estem a dia D menys 15, decidim anar-hi ara, en un dels matins lliures que em queden.

Podeu mirar la ressenya dels Ressenya aqui: http://www.ressenya.net/php/vimprimible.php?id=426

Ara mateix fins i tot és fàcil trobar el peu de via, ja que està a l’inici d’un esperó rocós a l’esquerra d’una ampla canal, i amb una immensa fita al costat. Sorpresa: reunió amb espàrrec sense bolt, bolt ballant a la xapa, ja que sembla que li han tret la sica però no ha acabat de sortir la femella, i més amunt, la primera assegurança, ja només hi queda l’espàrrec. Com que veiem que més amunt hi ha algun bolt que t’indica per on va la via, tirem amunt. Tirades de V per en Pep i les de VI per mi.

El primer llarg (IV) supera el primer contrafort de la via. Té 2 parabolts a la part més dreta, crec que hi hem posat un friend també per protegir el primer tros. Reunió que podem saltar-nos directament i arribem a la R1 bis de la ressenya tot passant entre matolls, darrere d’un arbre, de la que en queda només un bolt i que en Pep reforça amb un fisurer. Força curt.

Fotos: Pep superant el primer contrafort de la via

Segon llarg (V) també per en Pep. Comença superant un petit sostret i després un contrafort més fàcil, també força curt. Aquí no hem trobat res a la R i la fem en un arbre.

Tercera tirada (III), la pitjor de totes. Com diu la ressenya “grimpada matojera”.... doncs si, matolls a sac fins a l’esperó rocós i pocs metres de roca fins a la reunió, que tampoc trobem on marca la ressenya i que fem en un arbre situat més a l’esquerra.

Foto: tercer llarg, "matojero" total

Quart llarg (6a) per mi. Comença a la dreta de l’arbre on hem fet la R. Equipat amb “longlife’s”, suposo que per això encara hi són tots. Comença per una zona vertical de V+ amb tendència a l’esquerra i encares un diedre fins que el deixes just per l’esperó de sota la placa de 6a. Sobradament equipat, tot i que he posat un fisurer a la zona intermitja més fàcil. La placa es fa sense problemes. Primera reunió amb cara i ulls: 2 bolts amb anella sicats. Puja en Pep i comenta que no li ha pas semblat 6a...

Fotos: jo mateix al quart llarg, des de la reunió en un arbre

Cinquè llarg (IV): a partir d’aquí, el que veiem a la foto de la ressenya no quadra tant amb la realitat. Sembla segons la foto que s’ha de tirar en direcció a la dreta per una zona herbosa. Doncs res, recte amunt per la zona herbosa, que deuen ser 10-15 metres màxim per encarar un nou esperó de IV molt curt. Nosaltres no anem a la R4 bis, sinó que en Pep tira directament amunt fins a la R5. A la foto sembla que t’hagis de desplaçar molt a la dreta i no és així, és força recte.

Sisena tirada (IV), per mi. Tampoc és una tirada en sí, deuen ser 10-15 metres de flanqueig (1 bolt) per superar un petit esperó i anar a la R equipada amb bolts. Pel què diu la ressenya, aquí abans hi havia un passamans i s’ha desplaçat la reunió més a la dreta. D’aquesta reunió, torno a sortir jo per encarar el que és de carrer el millor llarg de la via, tot equipat amb “longlife’s” i que pel fet d’estar equipat per fer en A1e, fa que hi hagi més assegurances potser de les que calen per fer-lo en lliure i me’n salto un parell. El llarg és bo i cal apretar sobre presa més petita i posar bé els peus, i després ja sobre cantell més gran. Reunió amb 2 bolts sicats amb anella i caixa de piades.

Fotos: jo mateix enfilant el darrer llarg i llegint les piulades trobades a la R

D’aqui fins al cim, tot i que hi ha un bolt amb anella més amunt per fer-hi R, es puja ja amb les bambes i sense cordes. Aquest cop optem per baixar per la normal, seguint unes marques vermelles, que ens deixen a la carretera, a un quilòmetre escàs del cotxe.

La via està bé, però massa “matojera” pel meu gust i amb poca continuïtat, ara, té 2 llargs bons (quart i últim) que valen la pena. Ben equipada als llarg clau amb “longlife’s”, a la resta, la veritat és que amb un joc de friends petits i mitjans passes, i si m’apures, amb un de fisurers, a no ser que acabin de treure els bolts que queden. Portar cintes llargues per minimitzar els fregaments.

Stromberg, 150 m. 6a. Gorro Frigi (Montserrat)

2011-09-08T13:30:00.008+02:00

7 d’agost de 2011

Amb en Pep i en Sergio quedem per tornar a Montserrat. Bé, tornar-hi jo, que ja deu fer un any que no hi anava, però aquest parell hi són cada dos per tres. Coses de la proximitat suposo...

La via Stromberg (ressenya manllevada de la web dels Escalatroncs -gràcies-) fa temps que la vam voler provar amb en Pep però ja hi havia gent fent cua, i va quedar a la llista de pendents. Tot i el dia insegur que fa, pugem ràpid per les escales de Sant Benet i tot i anar en horari diumenger, no tenim ningú a davant.. segur que la meteo hi té a veure. En Pep diu que ell vol fer el llarg de 6a. Cap problema. En Sergio vol fer el tercer, que diu que és el millor, així que sense res a dir, veig que a mi em toca el primer i el penúltim, que de fet és com una enganyifa de llarg... però avui, el què vull és escalar, després d’uns dies força durs em servirà per desconnectar.

La via està equipada generosament amb xapes de color groc. Començo doncs el primer llarg, que va flanquejant a l’esquerra a l’inici per després anar amunt. Fa temps que no he tornat a Montserrat i em costa adaptar-me a la via però vaig fent. Flipo de la quantitat d’assegurances els primers metres (la primera ni la xapo) i ja després a la part més vertical, ja són on i quan toca. Tot i que el llarg és de V, si t’enganxa en fred, com a mi, et fa suar més del necessari. Em va semblar més difícil del què és, i més continu que la resta de llargs, on les dificultats,tot i ser majors, es concentren en un pas.

Segon llarg (IV) per en Pep, més facilet que el primer ja que té bones i abundants preses. Sense problemes, i de seguida pugem la resta.

Tercer llarg (V+), segons en Sergio, el millor. Tira ell doncs. Més facilet a l’inici fins a una panxa on hi ha el pas clau. En Sergio li ha agafat gust a això de volar, així que al primer intent de fer el pas, zaaas, avall. Renegant tornar a provar-ho més a la dreta on hi troba una seqüència que li va millor. D’aquí, lleuger flanqueig a l’esquerra per zona vertical i ja fins a la R. Cadascú de nosaltres ha fet el pas d’una manera diferent, així que tot és provar-lo. Per mi és quasi més dura la placa del flanqueig que el pas....

Quart llarg (IV) per mi. Valga’m Déu, quina enganyifa... ja s’ho han triat bé aquest parell. Llarg curt i tombat ens els seus dos terços superiors. Estic temptat de tirar amunt i empalmar amb el següent, però si en Pep vol provar el pas de 6a de primer, no li puc fer això.

Cinquè llarg (6a, un pas) i últim pel meu germà. El pas és superar una zona desplomada que està just sortint de la R, ben assegurada. Per variar, cadascú la farà a la seva manera, o sigui que es fa sense problemes. Reunió ja a la creu, on hi fem la foto de rigor i baixada per la normal. Des del cim em miro la 98 octanos, de la Madalena, una altra que està a la interminable llista de pendents.

Pistacho Asesino, 240 m 6a obligat. Cavallers, 4ª agulla de Comalestorres

2011-09-03T19:31:00.004+02:00

20 d'agost de 2011

Després de dormir a Benasc, esperant a veure què feia el temps per poder fer alguna cosa per allà, no tenim segur 2 dies de bon temps, que és el què cal per fer certa aventura per la zona que tenim en ment... En Sergio diu que puja en bus, així que quedem a Pont de Suert, on en recullo al migdia.
Els plans eren anar a Escales a fer la Sobaos Pasiegos i passar-hi la tarda, però les notícies que m'arriben de casa no són del tot bones, i fem un canvi de plans just quan estic al trencant de manera que girem en direcció a Cavallers.
Tot i que és una mica tard pel meu gust, decidim pujar a fer la Pistacho Asesino a la quarta agulla de Comalestorres. És una via mega-comentada al món blogger, així que podeu trobar la ressenya a tot arreu, de pas no la penjo després de llegir en un Densivel que l'autor de la ressenya prefereix que fem les nostres propies ressenyes enlloc de penjar les seves (molt lícit, però jo, ni temps ni traça... així que lo mínim que puc fer és no linkar la seva).
Aparquem i pugem amb tota la solana cap a dalt. No hi he pujat mai cap aquella banda, així que ens toca preguntar quan pensem que ens hem desviat massa vorejant l'estany. Un cop trobat el camí correcte, ja només cal anar seguint les fites i anar treient la llengua, ja que la pujada no dóna treva fins a dalt.
A peu de via tot suats, busquem una mica d'aigua i m'equipo. Faré jo el primer llarg, que diuen que és el més dur. I si, ho és. Havia llegit no sé on que el més difícil era aixecar els peus de terra, i com que això no em costa gens, vaig pujant força animat, tot seguint la fissura... fins que s'acaba. Un llarg d'adherencia que m'enganxa en fred i fa que m'hagi de parar a mirar els passos un parell de cops (dur cop per la meva moral!) però al final acabo el llarg. Puja en Sergio, el "pedricero", l'amo i senyor del granit... i el cabrón pateix relativament poc, tot i que cau un cop. Però bé, l'he vist pujar segur i gaudint, es nota que és el tipus d'escalada que li va.
El cel però s'ha anat tapant i ja no toca el sol a la paret (16h), m'he d'abrigar amb lo poc que he pujat perquè amb una mica de vent, tinc fred.

Fotos: Sergio iniciant el segon llarg i al quart llarg (per mi el millor)
Segon llarg per ell, molt curtet, en tendencia a l'esquerra al principi per superar una part més vertical i després una plaqueta. Li dic que si pot tiri amunt i encadeni els amb l'altre llarg, i com que costa poc de convencer, tira amunt. El que seria el tercer, ja apreta una mica més i alterna fisures i placa. Cal protegir-lo, i els friends entren de PM. Comença seguint una fisura que s'acaba i entres en una placa just sota d'un sostret. En Sergio, penso que s'equivoca i entra massa d'hora a la placa (l'espiritu pedricero el domina!!), i just sota el sostre rellisca i pica amb la boca al sortint... més l'espant que la rascada. Posa un friend i amunt fins a la R, ja amb un fregament important. Jo pujo, sense anar còmode del tot, però pujo.
El quart llarg per mi, i tot que no escalo còmode, decideixo provar-ho. És un llarg boníssim, tot de fissura-bavaresa, sobretot la part central. Pocs bolts (diria que només un) però els friends entren a caldo.
Cinquè llarg per en Sergio. Un llarg de diedre de V a equipar al gust (un bolt a l'entrada i un a la sortida). Sense problemes

Fotos: Sergio fent el cinbquè llarg i arribant a la R del sisè
Sisè llarg, diria que el més fàcil, només amb una zona més dreta i amb algun pas llarg just abans de la reunió. Disfrutón. Friends a caldo.
L'ultim llarg ens el mirem i remirem des de la R. Li toca a en Sergio, però com que avui el reserva no té el dia, li fa cosa de provar-lo i no poder sortir, així que decidim escaquejar per la blues. En teoria diedre fàcil. Collons.... home, difícil difícil no és, però veig suar en Sergio només per sortir... vol posar una cinta estrangulant una mena d'orella que hi ha a la dreta i després de 5 minuts ara així, ara aixàs, desisteix i tira amunt posat un fisurer. D'anar fent fins a la R, equipada ja per rapelar. De seguida que pujo, muntem ràpel i fins a una feixa d'on es baixa caminant.
Resumint, la via és molt bona, per practicar en autoprotecció i amb bolts als passos clau. Només el primer llarg d'adherència trenca la tònica de la via.

Fotos: Sergio intentant llaçar la orella a l'inici de l'ultim llarg de la blues, i als metres finals
Aqui es pot dir que s'acaben les vacances... dormim a Cavallers, perdo la guia acabada de comprar, al dia següent un llarg de la Sobaos Pasiegos amb flight inclòs d'en Sergio. Males notícies i cap a casa a tota llet... llàstima.... però el pitjor havia d'arribar encara....

Culfredas

2011-08-04T09:51:00.007+02:00

18 de juliol 2011

Comencen unes mini vacances ben extranyes. Els plans inicials d'anar als Alps se'n han anat a norris i per anar al Pirineu sembla que m'he quedat sol.. així que de moment a patejar amb algun cim fàcil. Com que els Culfredas van quedar pendents de l'any passat degut al mal temps, tot i que la meteo no pinta res segur, tiro cap a la cabana de Tabernés d'una tirada des de casa, on hi arribo encara clar però just per sopar i a dormir, amb un cel de moment sense nuvols. Aquesta cabana cada dia està més deixada i bruta, però com que tinc el menjador per mi sol ja que els altres tres ocupants estan a la zona de la xemeneia, torno a dormir sobre les dures fustes de la taula.
A la matinada ja sento ploure. Sembla el dia de la marmota... és com si hagués retrocedit just un any, dormint sobre la taula sentint ploure i esperant a veure si podré pujar. Un cop es fa de dia, ja no plou però com que tot estarà moll, faig el ronso per fer temps que escalfi el sol a veure si s'asseca una mica el sotabosc, que l'any passat vam quedar xops de peus tot pujant cap al coll del Sabre, i tot i que al plà el cel és clar, per la zona del Bachimala i dels Culfreda, tot està tapat. Al final, decideixo sortir amb minim pes per anar ràpid. El camí ja és conegut, seguint les marques fins a la zona on creuariem el riu per anar cap al Bachimala, però el aquest cas, enfilem cap a l'esquerre, seguint les marques de PR cap al coll de la Madera. Forta pujada al principi fins que s'acaba el bosc, i després anar fent fins al coll. No he agafat aigua per no dur aquest pes durant la primera hora, i després de moments d'incertesa, sembla que l'he encertat, ja que hi ha força rierols a prop del coll on ja si cal agafar l'aigua, doncs serà l'ultim lloc on es pot agafar. Pensant que vaig cap al coll de la dreta, veig que quan hi arribo m'he equivocat i he anat al coll de la Madera... però es perd molt poc temps i el camí és més evident.

Fotos: 1, Bachimala, 2, Culfredas totes dues zones tapades per nuvols alts

D'aqui, flanquejar pel llom buscant la cresta molt fàcil del primer pic que cal pujar, el Cauarère. Un cop al cim, baixada per un ample llom a buscar la cresta dels Culfreda. Cal anar seguint les fites ja que s'ataca el cim pel vessant dret fins a trobar una canaleta que ens permet guanyar la cresta. Aqui el temps que fins ara s'aguantava s'ha anat girant. De la pluja de la nit anterior, amb les baixes temperatures, tota la cara nord està empolsinada i ara sembla com si comencés a nevar una mica (ei, que estem al juliol!!), potser és efecte del vent.
Apreto i grimpo cap al primer dels cims i d'aquí per cresta fàcil però amb tot ja ben tapat i emboirat cap a la resta de cims. Tot i el mal dia, content d'haver pogut pujar i a més quasi clavant l'horari que marca el llibre d'en Capdevila, cosa que m'anima (bé, deixem-ho que amb pocs minuts de retard....). Com que vaig sol, no em fa gaire gràcia estar perdut enmig d'aquesta boira, així que just trepitar l'ultim cim, reculo i apreto a la baixada, vigilant alguna zona que està empolsinada.

Fotos: 1, al cim d'el primer Culfreda, de camí a la resta 2, vessant nord empolsinada, al fons el cim del Cauarère

Cada cop es tapa més i no paro fins al coll de la Madera on ja plovisqueja però d'aquí fins al pla de Tabernes, el camí està més fresat i seria més difícil perdre's. Tot el dia ben sol, gaudint d'aquesta tranquilitat que donen alguns cims oblidats, i només quan estic a punt d'arribar al bosc em trobo gent que puja (són les 12 del migdia, i encara els queden 2 hores ben bones fins al cim, que està molt tapat). Jo arribo al cotxe, menjo una mica i quan comença a ploure, decideixo tirar avall, a descansar al solet que fa a la vall, assegut al costat del riu abans d'arribar a Bielsa.
Hi ha companys que pujaran si anem a fer Salenques, però la meteo no dóna temps massa segur per entrar en aquesta cresta, i al final quedarà altre cop pendent.

Pas d'estres 200m 6c, Paret Bucòlica. Oliana

2011-06-27T22:33:00.006+02:00

20 de juny de 2011

Després de dissabte tancat a la feina tot el dia, i d’una matinal de diumenge a un sector nou, on es va reunir molta penya del Matxacuca i que va suposar una pujada de moral després d’encadenar algunes vies al flaix (en Salvador muntava i jo repetia), Pas d’estrés em va tornar a rondar pel cap. Aquesta és una via que tenia a la enorme llista de pendents des de feia molt de temps. Dilluns que tenia festa, tot i la calor que segur que hi faria, amb en Salvador vam decidir fer-hi cap. Al principi, jo volia anar a Montserrat a fer una via d’aquelles que també tinc a la llista i que altres dies segur que té vàries cordades, però el mister no es va deixar enganyar.

Arribem a peu de via amb una calor que apreta força i com que en Salvador vol fer el primer llarg per agafar contacte amb la roca, busco una mica d’ombra sota un arbust per assegurar-lo. El primer llarg és fàcil i curt però va bé per agafar el tacte a aquesta roca, tant diferent de la que escalàvem el dia anterior.

El segon llarg per mi, ja més llarguet i mantingut. Típic de la paret, placa amb algun pas llarguet on cal estirar-se per arribar a la presa bona. El molt bon equipament de la via fa que no calgui patir en cap moment. La reunió molt còmode en una repiseta on per sort torno a trobar una mica d’ombra ajagut darrere un arbust.

Fotos: 1, Salvador al primer llarg, 2 i 3, ell mateix al bombo del tercer llarg

Tercer llarg per en Salvador. Començar amb un bombo on cal apretar una mica per poder pujar bé els peus i estirar-se per sortir-ne. 2 xapes força juntes ajuden a fer-lo amb calma. Després, una placa a negociar fins a un sostre més marcat amb una xapa just per sobre del sostre i després d’apretar una mica uns passos cap a l’esquerra en direcció a la reunió. En Salvador, inicialment es salta la R pensant que no ho és i comença un petit flanqueig a l’esquerra, però a l’hora de seguir amunt, hi ha tal fregament de cordes que no pot pujar i el despenjo fins a la reunió. Pujo jo, el primer bombo sense problemes i la placa també, però el sostret no puc veure la bona presa que hi ha a dalt per la ma dreta, aixi que aprofito la cinta per descansar i mirar el pas. Un cop vist on s’ha d’anar, apretada i amunt.

Quart llarg per mi, que comença amb flanqueig a l’esquerra. Més plaquero i continu que l’anterior però també es fa sense excessius problemes.

Fotos: 1, Salvador acabant el tercer llarg, 2, jo mateix al quart llarg, 3, Salvador recuperant el quart llarg.

El cinquè llarg, que ens pensavem era l’ultim, el fa en Salvador. Comença de la forma típica: en tendència a l’esquerra i a superar un bombo on hi ha un pas de bloc llarg, llarg. Com que ens haviem deixat la ressenya, no sabiem que aquest era el pas de 6c, i vinga flipar amb el V+ que no es deixava fer. Excepte aquest pas, la resta sense cap problema, ja més ajagut, i fins la R.

El sisè i ultim llarg per mi, fàcil i per gaudir, sortint ja al camí de baixada on es fa la R. A la que puja en Salvador, fem un mos i ens fulminem l’aigua que queda. Amb el sol que fa, hem fet just d’aigua i els plans de fer una altra via se’n van a norris, ja que la calor no hi convida gens.

La via és molt bona, com les que he provat de la paret. Molt ben equipada, no cal dur res més que les cintes i el material de reunions, i a més, equipada per no patir, comentavem que no hem passat canguelo en cap moment, i mira que d’això en sabem força. Bona roca i escalada tipica de la zona. El grau... doncs donem per bo el què diu la ressenya.

Taillon. Cara oest. Corredor esquerre III/Dinf 350 m

2011-04-19T00:13:00.006+02:00

16 abril de 2011

Ja feia temps que tenia ganes de tornar al Taillon, i tot i que les condicions no són les millors, decidim fer-hi cap per fer alguna de les vies de la cara oest. Vaig donant veus però dels habituals que responen, n’hi ha que ja han fet plans, així que al final només s’apunta en Sergio. Com que la central, segons les últimes informacions sembla que no està practicable, provarem la de l’esquerra, que també es veia molt maca quan ens hi vam acostar amb en Quim ja fa una colla d’anys.

Sortim divendres a migdia, passo a recollir en Sergio i decidim que farem una parada a mig camí per estirar una mica els braços i aprofitar aquestes tardes més llargues. Un bon sector per perdre-hi un parell d’hores si vas cap al Pirineu en la meva modesta opini és Los Amics, a Castillonroi, amb vies assequibles i una aproximació quasi nul.la. Hi arribem i estem sols. Abans que marxi el sol, ens dóna temps a provar una sisena de vies, i ben satisfets a sopar i a dormir.

Dissabte acabem d’arribar a Bujaruelo, preparem les motxilles amb calma i ens preparem per pujar cap amunt. Tot i que no cal massa material, per no perdre el costum, en pugem de sobres, i juntament amb la tenda, sacs, material personal, fogonet.... total, un motxillot del quinze. Doncs, au, cap al port. Hi marca 3 horetes i ja contem trigar-ne més del comte amb la calma amb què volem pujar. La pujada al port com la recordava: feixuga a l’inici fins a les torres elèctriques, d’anar fent i passant alguna congesta de neu fins a la cabana de la hidroelèctrica, on parem a fer un mos, i d’aquí fins al coll amb més neu, que cal esquivar quan es pot, i per sobre d’ella l’ultim tros més dret que és el que es fa més feixuc. Tot i la calor, la neu està molt transformada i no ens enfonsem en excés (sooort de deixar les raquetes a baix). En 3 hores i poc som al coll de Bujaruelo, amb una magnífiques vistes del Gabieto i del Taillon. Descansem una mica i guanyem més metres per plantar el campament. Com que de les poques zones sense neu, no n’hi ha cap de prou plana, toca fer servir una mica la pala i fem un forat per plantar la tenda, a prop d’on pensem trobarem aigua amb certa facilitat. De seguida que podem, a fer un mos i ja ens fiquem a la tenda a descansar una mica. A les 6 de la tarda a dins del sac... però el cansament pot amb nosaltres i comencem a dormir, que demà caldrà matinar força.

Mal dormint passem la nit fins que sona el despertador. El ritual de sempre, i en sortir de la tenda, ja veiem frontals que enfilen des de i cap al port. Quan ens passa pel costat la primera cordada francesa, amb la llum dels frontals decidim sortir ràpid, així que els agafem la traça. Quan es paren per posar-se els grampons, els passem i anem pujant fins al glaciar dels Gabietous. Dues cordades darrere nostre. L’entorn és maquíssim. La central es veu amb gel però molt escàs, no crec que fos escalable (almenys per mi), i la de l’esquerra a priori es veu amb gel abundant i bona neu.

Fotos: 1: la via, 2 i 3: jo mateix superant els llargs de gel

Fets pols, però arribem primers a peu de via. Un mos, una mica de tè i ens equipem en un plis. al final com que decidim que empalmarem els 2 primers llargs, tiro jo de primer tota la zona de gel. Primera secció menys inclinada. El gel força millor de l’esperat, però a cada picada es fractura. Sort que té poca inclinació i amb un parell de cargols faig el primer tros. Uns metres de neu fins al peu de la següent secció amb una assegurança al mig en unes roques. Reunió sobre roca a l’esquerra del glaç, que ja hem decidit que ens saltariem. El tros que ve és curtet i amb millor gel i més dret. A protegir amb un parell de cargols i es passa bé. Munto reunió amb un parell d’universals i una V sortint a l’esquerra. De seguida puja en Sergio. Ara només queda canal de neu, així que pleguem les cordes i tirem amunt. El fet d’empalmar els 2 llargs ens ha permès anar força ràpid. Arriben un parell de cordades més a peu de via. Mentre, nosaltres anem guanyant metres. La canal deu tenir entre 50-60 graus i la neu esta molt bé, ben transformada i dureta per clavar bé, així que tot i els esbufecs, avancem ràpid. Ultim ressaltet glaçat a pocs metres ja de la sortida de la canal. Són les 9:30, en total, tres hores i quart des del vivac... no està malament per l’estat de forma actual. Satisfets, pugem els escassos metres fins al cim. Fotos de rigor i cap avall. Descens pel coll dels Gabietous i cap al glaciar. Si no hi has estat mai i no hi ha traça potser el millor és fer la baixada per la normal del Taillon, perquè pot costar de trobar el punt per on flanquejar el coll dels Gabietous, i és força dret.

Fotos: 1: Sergio acabant el primer llarg, 2: a la canal, 3: mini ressalt de gel al final de la via, 4: als ultims metres

Afamats cap a les tendes a cuinar i menjar. Assequem material al solet, descansem i tornem a carregar les feixugues motxilles cap al port i d’aquí fins al cotxe. Baixem en una horeta i mitja... això sí, rebentats.

Segurament ha estat la ultima picada de gel d’aquesta temporada per mi. L’entorn és fantàstic i la via no és difícil i es gaudeix de valent. Molt recomanable.

Solius: via dels Casal (6a/Ae) 70 m

2011-03-25T22:41:00.006+01:00

18 de març de 2011

Amb en Salvador quedem per anar a Solius a provar la via dels Casal. Fa temps que aquest home té ganes de fer aquesta via, que ell ja havia provat fa anys, i davant la insistència i per celebrar la seva onomàstica, no queda més remei que abdicar i fer-lo content. Com que ja me’l conec, per si de cas preparo molta ferralla per sortir més o menys airosos del marron (desconec l’equipament de la via i l’estat del que pugui haver-hi). Poca informació a la xarxa, però trobo algú que l’ha repetit i diu que està reequipada amb bolts (ufffff, ja em tranquilitzo), però per si les flies, carrego la ferralla que no calgui picar.

La via està a la cara est i tot i les abundants pluges dels dies anteriors, està força seca. El primer llarg té 2 seccions,la primera molt curta fins a una mena de reunió intermitja que podem evitar. Fins aquí sembla fàcil però no ho és. La segona és més dreta i apreta bastant fins a sortir ja a la que sí és la reunió bona. Mirant ressenyes, sembla que a aquest tros li donen 7b (crec) en lliure. No cal dir, que jo he pujat molt còmodament en artificial. En Salvador, de segon, ha pujat apurant al màxim en lliure, però diu que ha hagut de fer un parell d’A0. Jo, ni m’he molestat a provar-ho: estreps i amunt!! La reunió una mica més a la dreta del que devia ser part de l’equipament original: cinturons de cotxe. Si heu llegit bé. De tant en tant et trobes una baga feta de cinturó de cotxe amb la seva part metàl·lica collada a un spit. Fan una gràcia.... Un cop munto R, veig que m’he deixat tot lo que duia per assegurar a baix. Asseguro en Salvador amb un dinàmic, que sempre va bé practicar maniobres amb corda per si perds algun ferro.

En Salvador fa el segon llarg. Primer cap a la dreta i després recte amunt per una part més vertical però amb bones preses. Aquí no cal treure els estreps, o sigui que plego el que m’he quedat jo i tiro amunt en lliure. Es fa bé, per mi 6a o 6a+, que amb la molsa puja una mica el grau. Força curt. Reunió amb anelles. Tercer i últim llarg per mi. No tant vertical però molt més finet de preses, típic Solius. Moltes amb una bona capa de molseta, que no cal dir, dóna un plus de “yuyu” quan toca apretar de peus en adherència sobre molsa. Ben equipat amb bolts. S’arriba a dalt i es fa reunió en una sabina que té una cadena amb mallón per fer-ho (molt rovellada i m’ha costat de veure). Si no es troba, es pot fer R en una sabina tallada que hi ha escassos 2 metres més avall. Per mi 6a o 6a+ també.

Per baixar millor anar a buscar els ràpels de la Gavina o bé l’acoratge que hi ha per on, segons en Salvador, es pot baixar caminant. Jo, la veritat, passo d’intentar baixar caminant amb lo descompost que està, així que tirem la corda i desgrimpem agafats a la corda per si de cas.

Com a comentari personal: via curiosa, pel fet de poder fer vies de més d’un llarg a Solius, que no brilla pas per la longitud de les seves parets. El reequipament amb bolts li dóna seguretat però el fet que hi hagi les assegurances antigues (ben rovellades) a 15 cm dels bolts és una mica estrany. Li caldria més repeticions per estar més neta, però no és una via que cridi l’atenció a l’usuari de Solius, així que molt em temo que restarà molsosa.

Com que la càmera de fotos també s’ha quedat a baix, només hi ha una foto d’en Salvador, provant d’obrir el primer llarg.

Alps 2011: el video

2011-03-22T11:15:00.003+01:00

Aqui un video ben fet de la passada estada als ecrins fent gel. Cortesia de Sergio, de qui el manllevo.

Tunel de Bielsa, boca nord: la dorada II/4 40 m

2011-03-19T18:31:00.005+01:00

Dissabte 5 de març de 2011

Avui només podem escalar al matí, cal al migdia tirem cap a casa, així que toca una escalada curta. Com que a la boca sud no hi ha res en bones condicions i per tema horaris, hem de descartar Barrosa, provarem sort a la boca nord. Ahir algú ens va comentar que hi havia força neu però que es podia escalar.

Enfilem tots 4 cap a la dorada, esperant que s’hi congregui la marabunta de cada cap de setmana. Som els primers a enfilar camí amunt, així que toca obrir traça. Una colla de francesos arriba al parking, així que apretem el pas per poder triar un tros de via. L’últim tros, per arribar a peu de via, enfonsats per sobre els genolls. Miro l’Americana, que està força justa, sobretot a la part inferior, però igual li fem un top. Obro jo superdecidit per la part central de la paret, i en Pep per la part dreta. Les altres cordades, que arriben es situen a la part més de la dreta (crec que és la Canal de la Dorada). I els gavatxos, per sort eren esquiadors. Enfilo els primers metres sobre gel molt porós i amb crosta regelada per sobre. Tram central sembla que milloren les condicions, però quan he d’enfilar pel tros més dret, el gel cada cop està pitjor. He posat algun cargol d’aquells de fortuna, més que res per calmar el coco. Veig aigua córrer per darrere del gel. Decideixo tirar en diagonal cap a la R que veig a l’esquerra. Els 2 primers cops de piolet en gel bo i després en una merda de gel prim i amb aigua per sota. Ai,ai, ai penso. Intento recular, però això en gel es força complicat, així que toca apretar una mica el culet i tirar amunt. Flanqueig sobre neu crostosa amb l’ultim cargol a la quinta punyeta i per fi reunió. Faig pujar l’Àlvar que em maleeix, però algú ha de recuperar els cargols. Rapelem tot mirant l’Americana, que està desenganxada de la paret, i “visto lo visto”, decidim que no la provarem ni en top, la deixo pels més valents que jo.

Ja a baix, desmunto la via que han fet en Salvador i en Pep i decidim fer-li un top per la part més vertical. Gel mediocre (ara, molt millor que 4 metres més a la dret, per on he pujat jo) però picat a la part més vertical, així que ganxos i mínimes picades per fer el llarg. En total 3 pujades cadascú, excepte l’Àlvar, que amb la primera n’ha tingut prou i ha desfilat cap al cotxe.

Fotos: 1 i 2: jo passant força por a la part esquerra de la dorada. 3 i 4: Pep i Salvador (respectivament) a la línia de més a la dreta, 5: jo a la mateixa línia

Resumint, ideal per una matinal, però avui, el gel era força dolent. Lo millor, que no hi ha hagut les aglomeracions tipiques en aquesta via de cada cap de setmana.

Cap al cotxe a menjar una mica i cap a casa. Potser ha estat la última sortida de gel d’aquesta temporada. O no.....

Barrosa: Arapahoe III/4 130 m i Océano Pacífico III/3+_4 120 m

2011-03-14T19:45:00.010+01:00

4 de març de 2011

Després de passar la nit al refu de Pineta, on ha nevat tímidament durant la nit i han caigut uns 5 cm de neu nova, ens dirigim en Pep, en Salvador, l’Àlvar i jo cap a la vall de Barrosa. Avui faré cordada amb l’Àlvar i tot que els plans dependran del què trobem lliure, jo ja sé què no farem. En Salvador i en Pep ja tenen en ment fer Espluca, que els va quedar pendent la ultima sortida.

Al parking només un cotxe i s’estan equipant encara. Bé. Pugem la pista fins que s’acaba just a les obres que estan fent al riu i primer camp a través i després seguint la pista, arribem sota les primeres vies. Ens separem, nosaltres cap a Oceano, però la cordada que ens precedeix hi acaba d’arribar. És just, ell matinen més, ells trien via, o sigui que obrim traça fins a l’esperó rocós just al costat d’Océano i enfilem amunt a buscar Arapahoe. Neu per sobre dels genolls i encara neva una mica, cosa que dóna un ambientasso a la zona. Tot i haver consultat la previsió i al guarda del refu, que ens diu que pels allaus no patim, les petites purgues de neu nova que van per l’encaixonada via, sempre neguitegen. Però la quantitat de neu caiguda és poca, així que no cal patir.

Mentre l’Àlvar s’acaba d’equipar, vaig obrint trinxera fins on comença la via i munto una reunió amb un parell de friends. La via es veu molt maca. Potser més encaixonada que Espluca, i dreta al seu segon llarg. El primer llarg és el menys dret, i està força tapat per la neu. Avui no dono opcions: tira primer l’Àlvar i jo em reservo pel segon llarg, que serà el bo!! Primer llarg sense complicacions, un parell de ressaltets de gel i no gaire res més. Reunió a la dreta sobre bolts.

Deixem les motxilles a baix per anar ràpid que la via tampoc és massa llarga. Pujo ràpid el primer llarg, pispo cargols i material i enfilo amunt. Per la banda dreta veig un bolt que aprofito i a partir d’aquí a negociar amb un gel força sec i crostós. Trams ben verticals al terç superior del llarg i reunió sobre bolts a l’esquerra. En teoria, hi havia una placa reflectant per si cal trobar el ràpel de nit (cal recordar que el descens és per la mateixa via i que es fa servir com a descens per altres vies), però algú s’avorria mentre el company devia fer el llarg i s’ha dedicat a gratar tot el reflectant... que cadascú en tregui les seves conclusions. Un cop puja l’Àlvar, em diu que m’he saltat 2 bolts. La veritat és que ni els he vist ni els he trobat a faltar. Amb cargols es protegeix bé.

Fotos: 1 i 2 Àlvar al primer llarg, 3 al segon llarg, 4 i 5 sortint en mixte al tercer llarg

El tercer llarg altre cop per l’Àlvar, primer sobre gel prim, amb menys pendent i després gira a la dreta on s’acaba el gel i toca sortir en mitxe. Pitó per assegurar el pas més compromès i surt per la dreta del bloc empotrat, que té la sortida completament colgada per la neu. Reunió improvitzada en un arbre i jo acabo els deu metres escassos de travessia sobre neu fins a l’arbre que té el ràpel muntat amb una cadena. Com que anem amb cordes de 60, podem rapelar fins a la primera reunió i d’aqui fins a peu de via.

Fem un mos i anem cap a Océano. La primera cordada tot just surt de la segona (o primera, depen de com ho hagin fet) reunió. Una altra cordada espera a la primera reunió. Com que la via és ample i ja es fa tard, tirem amunt fins a la primera reunió, a l’esquerra. Obre l’Àlvar, un primer llarg força mantingut però sense ser vertical del tot. La primera cordada ja està força amunt, i la segona està ja començant a sortir de la seva segona reunió, així que pujo. Arrivo a la R, recupero cargols i dissipadores. A la cordada que ens precedeix no els importa que passi per la seva dreta, així que em salto la reunió i avanço metres fins a apurar la corda. Munto reunió sobre cargols i avalakov. Mentre puja l’Àlvar, parlo amb la cordada del costat, que són Valencians, i al final, decidim que ells tiren amunt i nosaltres, com que ja pel que queda de via, que sembla que perd interès, tirarem avall.

Aqui un video de l'Àlvar fent el primer llarg a tota pastilla

Ràpels sobre avalakov. Baixem fins a la primera reunió. A la segona ja hi ha en Salvador i en Pep, que decideixen no tirar més amunt. Quan recuperem les cordes, una es queda trabada. Merda. Impossible fer-la baixar. Després de mitja hora estirant i maleint, quan ja m’equipo per tornar a fer el llarg, arriben els valencians que ens desfan el merder.. sembla que s’havia fet un nus i s’havia encallat en un dels avalakov. Gràaaaaaacies.

Jo mateix acabant el primer llarg d'Océano

A mi se’m fa estrany que una via tant popular i amb 3 reunions en els primers 60 metres, no tingui cap reunió en la part superior de la via i hagis de rapelar sobre avalakovs. Ei cap problema, sempre fan por, però aguanten. Ara, o no vam trobar les reunions o simplement no hi són.

Ja a terra, comentem la jugada i tirem avall cap al refu, abans però anirem a veure com estan les vies per demà: boca sud, res escalable. Cólera de Dios, que era el meu objectiu, amb poc gel, només apte pels valents. Jo és clar, passo. Boca nord: molta neu, suposem que la dorada estarà bé, o sigui que ja tenim feina per l’endemà.

Ceillac: Branca dreta de la Y II/3+ 250 m

2011-02-24T16:48:00.001+01:00

13 de febrer de 2011

Últim dia de la sortida alpina d’aquest any. Com que tenim una bona tirada de cotxe hem quedat per inicial la tornada a quarts d’una, així que hem d’escalar quelcom curt i ràpid. Decidim anar a Ceillac. Allà hi vull provar Sombre d’Heros, però en arribar des del parking es confirmen les meves sospites. Les altes temperatures d’aquests dies (inusuals segons la mestressa de la gîte) fan que la part final del cigar no tingui massa bon aspecte i es veu molta roca i molt justa. Vist l’èxit d’ahir passo d’anar a peu de via i no fer res. Anem justos de temps. Els Peps diuen que no volen escalar més i decideixen anar a fer unes baixadetes per les pistes.

Nosaltres decidim anar a escalar. Tenim poc temps així que farem una via facileta i que en Sergio pugui obrir els seus llargs. Anem a la Y. La idea és fer l’esquerra. Pugem a tota llet adelantant un parell de cordades pel camí fins a la via però anem tant encegats que ens hem equivocat de camí i hem anat massa cap a l’esquerra. Reculem a tota pastilla... tant ràpid que ens passem l’entrada de la via sense ni veure-la i anem a petar al descens de les vies!! Reculem i finalment arribem a peu de via, però ja tenim 2 cordades d’Italians al davant. El Sergio fa el primer llarg i quan arribem a la bifurcació, les 2 cordades han tirat per l’esquerra. Llàstima, però ja ens va bé, o sigui que tirem per la dreta sense ningú al davant. La via ja la conec bé, l’he fet un parell de cops, o sigui que no esperem cap sorpresa. Ens repartim els llargs perquè en Sergio practiqui i tirem apurant al màxim la corda. La via està molt picadeta i sembla que hi ha trossos on tothom posa el cargol en el mateix mig metre quadrat... De seguida acabem la via i comencem a baixar. Si no trobem gent a la Easy la provarem. En arribar-hi hi veiem una cordada de 3, o sigui que donem per acabada l’escalada i tirem cap al cotxe.

Fotos: 1, 2 i 3: Sergio obrint un dels llargs, 4: Baixant cap a les pistes

Han estat 4 dies fantàstics. Com sempre bona companyia i bons tips de riure. Molts metres de gel, llàstima que les condicions no eren òptimes, però hem conegut una nova zona on hi ha infinitat de possibilitats, així que ja només queda esperar per poder-hi tornar.

Fournel: Hiroshima III/5 150 m i La vision de Marco II/4 100 m

2011-02-21T15:57:00.006+01:00

12 de febrer de 2011

Avui és el dia. Avui em toca fer els deures. Avui provaré de fer Hiroshima. Des de sota l’he vist més o menys factible. Són deures autoimposats, i dels bons, doncs encara no he escalat mai un grau 5, tot i haver-ne provat un fa un parell d’anys. Estic motivat però com sempre quan escalo al meu límit i són vies que no conec, tinc un cuquet per dins que em neguiteja....

Fem canvi a les cordades i en Pep C avui farà cordada amb mi. Si jo no les tinc totes, ell sembla que encara menys. S’havia proposat fer el primer llarg, però quan som a peu de via i el veu, declina amablement. Deixem motxilles a baix per anar sense pes. M’encordo, miro amunt i començo just en la petita finestra de temps en que el sol toca al segon llarg. Primers metres més ajaguts però després la cosa es va posant dreta. Per sort per mi, està picada, cosa que em permet esforçar-me menys del que caldria, tot i que aquí no regalen res. Metre a metre pujo, vaig posant cargols i esperant la zona on ja s’ajeu una mica abans de la reunió. Com que no sé què trobaré em guardo 3 cargols per si de cas, així que en terreny més fàcil, excursioneta fins a la cova. 55 metres i miro i remiro i no trobo cap reunió. Ostres, la guia deia ràpels equipats... i per les fotos que havia vist, tothom es situa a l’esquerra, però no trobo res. Munto reunió amb 2 cargols i una columna de gel i faig pujar en Pep, que des d’abaix ja no veu clar com baixarem si no hi ha reunió. Arriba bufant i quan veu la reunió que he muntat li canvia la mirada i comença a buscar el ferro on lligar-se. Al final el troba, just darrere la part vertical, amagada darrere de una paret de columnes de gel hi ha un parell d’espits.

Munta la reunió i m’avisa de la quantitat d’aigua que baixa per darrere de la part vertical que ara em toca escalar. Desmunto la meva fantàstica reunió i m’hi acosto. Osti, baixa un canyo d’aigua important.... em fa dubtar. “Sobretot no caiguis” em diu. Trec el cap per mirar per on he de passar i analitzo el gel. Torno a mirar la d’aigua que baixa per darrere... no fa gaire fred... ens mirem i decideixo fer-li cas i baixar. En cordada de dos, un ha de tenir seny, i aquest cop em convenç per no provar-ho. En resum, sóc un cagat... massa al limit del meu grau per no fer-ho amb un gel que em convenci, així que muntem rapel i avall.

Parlo amb l’altra cordada que esperava per pujar els dic el que hem trobat. Ells pugen. Perfecte, sempre n’hi ha de més valents (o menys assenyats, depèn del prisma amb què ho mirem) que un mateix.

Decebut per no haver fet els deures, però content per tenir prou seny de si no ho veig clar, retirar, anem a trobar els rookies.

Els hem enviat cap a la Vision de Marco, que segons la guia és un II/3, o sigui que ja la poden escalar ells tirant de primers de corda. Quan arribem, els veiem baixant de la primera reunió i ens comenten que el segon llarg és molt dret. No pot ser.. si la guia diu que és de grau inferior al que han fet fins ara.... però de fet, vist des de sota, es veu molt dret el segon llarg.

Fotos: 1: la via, 2 i 3: jo obrint el segon llarg, 4 i 5: Pep pujant el segon llarg

La provem. El Pep fa el primer llarg, que excepte els primers metres, no té massa dificultat. Reunió a la part dreta amb espits. El segon llarg per mi. Per la banda dreta està “tieso tieso”, i durant un grapat de metres... Tiro amunt, per sort el gel és més tou però no està gens picat, cosa que fa que m’hi hagi d’esforçar. La veritat és que disfruto el llarg de valent. Reunió a l’esquerra amb un espit ronyós, unit per un cordino suposo que a un altre espit que queda sota el glaç. Algú ja ha reforçat la R amb un avalakov, o sigui que m’hi enganxo. Puja en Pep i tots 2 coincidim en què no pot ser que això sigui per grau més fàcil que el que haviem fet els 2 dies anteriors.... no quadra.

Al final, ja a casa, mirant per internet, veig que li donen II/4. Això ja quadra més... tot i que això dels graus en gel és tant variable... l’he trobat més dura que Nadia, un 4+ que vam fer l’any passat a les Orres. Però queda clar que no és menys que Fracastours ni Champ Pelbaud.

Freissinières: Fracastours II/3+ 200 m

2011-02-17T19:25:00.006+01:00

11 de febrer de 2011.

Després de l’escalada del dia anterior, a la tarda vam decidir anar a fer un volt per aquesta vall veina. Problema: el mateix que ens acompanyarà tota la sortida, no tenim cadenes. Després del poble de Freissinières, el camí està força net de neu però és una pista de gel. Arribem fins a les Violins i encara podem tirar una mica més enllà. Està clar que a la matinada això serà impracticable per nosaltres, així que només podem flipar amb les vies que s’escalen a les Violins (i això que no hem pogut arribar per veure les que es fan a la Tète de Gramusat!), i decidim que per demà , Fracastours és una bona opció i ja descartem endinsar-nos més a la vall.

El ritual és el de sempre: despertador, mandritis, baixar a fer l’esmorzar i sortir amb el fred al cos cap a la via. Deixem el cotxe només començar el gel i enfilem a peu fins a la via. La canal d’entrada a la via està sense neu però glaçada, cosa que complica una mica més passar-hi però en poca estona som a peu de via.

Repetim l’estratègia del dia anterior en les cordades i jo la faré amb el meu germà. Com que la via és ample, pujarem en paral·lel. Hem fet canvi de grampons perquè ell vagi millor i jo provo els Sarken. Primer llarg buscant les zones més verticals, amb gel altre cop dur i sec. Queda una reunió a la part esquerra amb espits. L’altra cordada, va una mica més a la dreta, obre en Pep i en Sergio puja de segon. Acaben muntant la reunió sobre cargols.

El segon llarg té una zona amb poqueta pendent i alguna una mica més dreta, però és fàcil. Estirant al màxim els 60 metres de corda arribo a una reunió a la part dreta de la via amb espits.

Fotos: 1: la via, 2: Pep al primer llarg, 3: l'altre Pep pujant el primer llarg, 4: Pep al segon llarg

El tercer llarg ja és una altra cosa. Comença per un mur força vertical (val a dir que he anat tirant per les parts més dretes de la via) amb gel més humit i més agradable de picar. Un parell de ressalts més i terreny fàcil fins a la reunió, també amb espits. Aquesta l’haurem de compartir tots quatre, així que de seguida que puja el meu germà, que ha bufat tot el llarg, li dic que tiro amunt per fer l’ultim tros.

L’últim llarg de la via, segons la guia es pot fer per diferents llocs. Veiem una reunió en un arbre si segueixes canal amunt, però no té cap mena d’interès. Una mica més a l’esquerra, una mena de diedre glaçat amb una part vertical a la dreta molt fràgil que no toca terra: descartat, jo per allà no hi pujo. Finalment un mur no gaire ample i força vertical és la part escollida. Curt però em posa els braços a to. Esbufego mentre hi poso els cargols però acabo arribant a dalt sense complicacions i munto el descens en un maillon que hi ha, i en Pep em baixa fins on està ell. Satisfet pel bon llarg, esperem que pugi l’altra cordada, i tot que he tret els cargols, no em desfaig per si algú el vol provar en top. Tots diuen que estan cansats i ningú el vol provar, així que em desfaig de les cordes, les trec, reforcem el cordino de la R i muntem el ràpel. Un rera l’altre, baixem i anem muntant ràpels fins a arribar a terra.

Fotos: 1: Pep al tercer llarg, 2: Jo al tercer llarg, 3: Pep acabant el tercer llarg, 4: l'altre Pep obrint el tercer llarg

La via ens ha agradat molt més que la del dia anterior, i tot i tenir el mateix grau, no tenen res a veure. Aquesta té trossos més mantinguts i més verticals. Alguna zona amb gel més bo que el que vam trobar ahir. Satisfets, cap a la gîte a dinar i descansar.

Fournel: Champ Pelbaud II/3+ 200 m

2011-02-14T19:19:00.004+01:00

10 de febrer de 2011

Després de conduir tota la tarda de dimecres i arribar ja entrada la nit a Argentière-la-besseé, anem cap a la gïte, on fem un mos i a dormir, que demà tota llevar-se d’hora. Aquest cop som 4: 2 Peps i 2 Sergis, al final ningú més ha pogut venir a picar gel aquests dies.

Sona el despertador, i entre mandres, baixem a esmorzar i ens dirigim cap a la Vall de Fournel.

Primer dia de l’escapada alpina hivernal d’aquest any. Com que anem amb 2 “novells”, decidim provar primer amb alguna cascada fàcil, així que deixem el cotxe abans de passar el pont que ens porta a la vall de Fournel, de fet, ja no podríem pas tirar més ja que hi ha molt gel a la carretera i ens hem deixat les cadenes. Pujant ja flipem amb les poques línies que veiem, però Hiroshima ens crida l’atenció especialment. Carreguem trastos a l’esquena i cap al sector, que queda molt a prop. Passem per sota de la majoria de vies i les mirem de reüll, però seguim camí avall fins al nostre objectiu del dia. Seguim tant avall, que ens passem i tot. Reculant, en Pep veu traça en la poca neu que hi ha, i tirem amunt. Uns centenars de metres entre el bosc, et deixen a peu de via, que queda amagat pel bosc.

La veritat és que la via no és un festival de gel, però per començar està bé. Decidim les cordades: un Pep i un Sergi a cadascuna. Tirarem de primers els que tenim més rodatge, i els altres 2 que tornin a agafar sensacions amb el gel després de tants anys.

La via són petits ressalts de gel fàcils els primers llargs, on anem buscant els trossos amb més gel i tirant una cordada per cada cantó. El gel molt dur i sec i per tant fràgil, es trenca a cada cop de piolet i s’esquerda amb els cargols, però anem tirant amunt.

Fotos: 1 Pep al primers llargs de la via, 2 Pep a l'ultim llarg, 3 Pep i jo esperant torn per l'ultim llarg

L’últim llarg és el millor de la via però està molt escàs de gel a la part superior i s’hi veu la roca. En Pep el prova però dubta en la sortida guarra i prefereix cedir-me els honors d’acabar la via. La primera part és fàcil, després es posa una mica més dreta i s’ajau al final però amb gel molt escàs i prim, impossible de posar cap cargol, i de fet, no portem res de roca. Petita apretada arrossegant-se sota el sostre de roca per clavar piolets passada la roca nua. Un pas poc estètic però que em permet acabar la via i arribar als espits de la reunió. Tot i que en teoria es pot sortir caminant per dalt, com que hem deixat motxilles a baix, baixem rapelant. Per sota nostre, 3 cordades que han arribat força més tard. Com no podia ser d’una altra manera, ens retornen el bombardeig de trossos de glaç.

Fotos: 1 jo mateix arribant al pas clau de l'ultim llarg, 2 Pep sortint del pas clau

Contents per la via i del primer contacte, marxem cap a dinar, tot prenent mides pels pròxims dies.

Només un apunt: en la meva opinió, si voleu fer glaç no compreu els grampons Sarken Leverlock de Charlet Moser. Personalment, per picar, prefereixo grampons automàtics. Aquests són semi i per tant no tenen la part metàl·lica al davant. Amb les botes d’en Pep, una plàstiques Koflach Viva-soft (que tenen uns anys), el grampons tot i que sembla que queden ben posats, en començar a picar, es van descalçant i tot i que no arriben a saltar, queden com torts, amb la conseqüent pèrdua de picada i confiança. Els pròxims dies faig canvi de grampons amb en Pep i provo ja els Sarken, doncs la meva bota (Asolo) no s’aixeca tant de davant i és menys punxaguda. Al final s’acaben movent però val a dir que van aguantar millor. Ara, jo no me’ls compraria (sort que ens els havia deixat el Matxacuca).

Gel al Freser

2010-12-14T17:01:00.005+01:00

El passat 4 de desembre, coincidint amb l'onada de fred passada, afamats de gel quedem el trio calavera per anar a picar una mica... No anirem massa lluny, així que Pedra o Freser. Al final ens decantem pel Freser, així que dissabte ben d'hora cap allà. Fa força fred, tot i que n'esperava més. La última nevada ho ha deixat tot ben enblanquinat però no deu haver-hi més de 10-15 cm de neu nova.Primer revés quan veig que el salt de grill no està gens glaçat (coi, no representa que fa mooolt fred??), i la part de sota del salt tampoc. Seguim amunt, encara sense decidir si anem a la canal d'aigües o més entrada la vall. Quan tenim visió de la canal, veiem que està format però a mi em sembla que amb poc gruix i al final sembla que s'imposa anar a provar les vies de la dreta de la vall, just després del pont i abans de començar la pujada cap al refu de Coma de Vaca. Veiem una linia formada a la part esquerra, inici vertical però li està caient una quantitat d'aigua per sobre important. Descartada. Seguim amunt.Al final només trobem gel acceptable a 2 vies però només una amb gel suficient per protegir (val a dir que a mi m'agrada que els cargols entrin fins al fondo). Acabo obrint jo, gel humit, a zones amb un bon pam de gruix i altres amb força menys.Part final de la via més escassa i m'he quedat sense material (ho he cosit més de l'habitual per allò de que si caus, i algun cargol no aguanta, que n'hi hagi molts), així que munto R en un arbre com bonament puc.

Fotos: 1 i 2, obrint la primera via, 3 i 4 provant la segona via

En Salvador i en Pep la proven de segon i muntem també la via del costat, amb la placa més escassa de gel però una zona més vertical per disfrutar, això si, de segons. No hi ha gel per més, cal esperar encara... portem un parell d'anys massa ben acostumats.

Aqui un video d'aquest parell provant les vies:

Puigsacalm: esperó dels llops

2010-10-21T07:21:00.009+02:00

Ahir dimecres matinal per fer l'esperó dels llops al Puigsacalm (ressenya dels ressenya.net). La veritat és que l'entorn és maquíssim i si vols pujar al Puigsacalm per una via diferent, endavant, però no és pas una via de 3 estrelles. Roca discreta (no podem esperar gaire d'aquest massís), una escalada poc mantinguda que busca però les parts més verticals de l'esperó i una llarga aproximació, aquesta és la meva impresió. Això si, cosida a bolts en les zones més verticals. però amb tirades en general molt curtes. Reitero però que és una matinal en un paratge molt bonic i on veus la cara més vertical d'aquest cim.

Segons la ressenya, aproximem per l'opció curta (crec que millor que la llarga) i un cop al barret pugem per la canal nova, on trobem un tap d'escolars que també hi pugen. Un cop a Santa Magdalena, seguim en direcció al Puigsacalm, seguint les indicacions cap al pas dels burros i en un no res estem a peu de via. Jo sumaria ben bé 1/2 horeta al que indica la ressenya.
Comença el Salvador empalmant els 2 primers llargs (20 m cadascún), només un pas finet flanquejant a l'esquerra a mig segon llarg. El segon llarg, el més maco i vertical és per mi: un esperó amb una fisura-diedre a l'esquerra que un cop superat, camines fins a la R. Tercera tirada per en Pep, un parell de ressalts ben protegits fins a una àmplia repisa on hi ha la R. Quarta tirada per en Salvador, també força maca i cosida per una placa en tendencia a la dreta. D'aquí, queden 80 metres fins al cim que ja fem desencordats.

Fotos: 1: Salvador a R1 (R2 de la ressenya), 2 i 3: jo al nostre segon llarg, 4: Salvador al L4 i 5: ultims 80 metres que podem fer caminant.

Per baixar, baixem pel caminet que hi ha fins a trobar el camí per on hem pujat i aquest cop baixem pels ganxos vells (diria que més directe que els nous) i en arribar al barret agafem sense voler el que seria el camí llarg de pujada, que se'ns fa mooolt llarg, d'aquí la recomanació de pujar per la opció curta.

Baixant pels ganxos vells

Paret Bucòlica: Balsam del Tigre

2010-10-19T15:23:00.004+02:00

Aquest dilluns ja feia dies que estava marcat al calendari. Tenia festa, tenia plans i via triada però no tenia company de corda. Dels habituals sembla que a ningú atreu prou aquesta via, així em reservo el Bàlsam del Tigre (foto extreta de ressenya.net -Gràcies-) per un dia laborable i intento enredar el meu germà, que declina ja que té feina, però en Sergio es deixa enredar amb relativa facilitat.

Hem quedat a l’àrea de servei de Bellaterra i així pugem amb un sol cotxe. La temperatura a les 8 del matí no és massa encoratjadora: 3ºC a Sils.. aiaiai com estarà a Oliana..

Ostres, només de veure el trànsit que hi ha en acostar-me a Barcelona un dilluns al matí ja em poso malalt... quasi ni ho recordava. Amb puntualitat britànica (raro, raro....) tirem cap a la paret bucòlica. Anem en horari de no passar fred, així que a les 12 som a peu de via, amb un bon solet i només emprenya la mica de vent que fa. Un sol cotxe al pàrking i vés per on, cordada a la mateixa via.. cap problema, esperem que tirin amunt i ens hi posem. Fa un bon solet i bona temperatura, llàstima del vent, que ens fa agafar més roba de la que cal per si de cas.

Tot i que és una “via blogger” i està comentada arreu, hi afegeixo les nostres apreciacions, ja que segons la ressenya que miris, varia lleugerament el grau. Primer llarg per mi, que t’enganxa en fred, sobretot per superar una petita zona ben vertical. Per mi V+

El segon llarg per en Sergio. Fa més por des de sota que un cop hi ets. Un cop sota el sostret, presa d’esquerres just per tibar i anar a la megabustia de dretes, però t’hi has d’estirar. A partir d’aquí el llarg és de servei postal i només cal anar buscant les bústies brutals que hi ha. Un llarg per disfrutar de valent. Per mi, 6a doncs cal apretar una mica per sortir cap a la placa).

Sergio en la seqüència fotogràfica en que supera el pas clau de L2

El tercer llarg, de nou per mi. Més o menys com el segon però amb les bústies més petites i assegurances més allunyades. Per disfrutar. Per mi V+.

Quart llarg per en Sergio. Molt curt i de roca més discreta. Vas seguint una bavaresa fins a la reunió sobre un bolt i un buril. V+

Foto 1 i 2: Sergio a l'inici del L4. Foto 3: jo al pas clau de L5

Cinquè llarg per mi. També molt curt. De fet el quart i el cinquè es poden empalmar. Finet per arribar al desplom i després el pas clau. Ben protegit, no cal posar res més. No l’encadeno però surt sense massa problemes, apretant fort, això si. Després de blocar a la sortida del desplom cal estirar-se molt per arribar al canto salvador. Per mi 6b.

Ultim llarg per en Sergio. Quin desastre de llarg, amb roca descomposta i ple de matolls. De tràmit per arribar a dalt. III/IV

En resum: molt bona via, equipada i poc obligada. Si t’encalles a un dels passos clau, estirada de cinta o estrep i amunt! Llàstima que es fa curta, però amb el planning d’avui, no hi ha temps per res més.

Revival

2010-10-18T21:33:00.007+02:00

Mira que feia temps que no piava res d’esportiva... el motiu: cap encadenament destacable, falta de motivació... no sé. Però aquest cap de setmana d’octubre ha estat un “revival” a una escola que em porta molts bons records i què coi, em segueix agradant i molt.

“Revival” perquè he fet exactament al mateix que alguna altra vegada, primer dia a Cogullons, al sector Pata negra i segon dia a Vilanova de Prades, al barranc del Viern. I no he tastat ni una via nova, només he repetit vies. Quin panorama...

Els Cogullons em deixen sempre bon regust de boca. És la primera escola on vaig tastar roca fent esportiva després d’un curs d’escalada amb en David Brascó de profe a la UAB ja fa una pila d’anys, i sempre que hi vaig és per estar-hi sol o quasi. Bona temperatura al solet i vies assequibles per mi. La sorpresa agradable és ha s’han reequipat algunes vies que feia anys restaven desequipades, i la desagradable... cap. Bé, potser dir que és el cop que pitjor que trobat el camí d’accés (anem en un turisme) i que ja no es pot baixar amb el cotxe fins al pla del refugi sense arriscar-te a no pujar o carregar-te els baixos del cotxe. El refu, com quasi sempre, txapat.

Uns troben coses pel sopar i aprofiten el casc per guardar-ho i nosaltres donem utilitzat a la funda de la corda i als polars.

En Pep, la Mònica, la Bea i en Sergio han sortit abans ja que l’hereu dormia. Ens trobem allà doncs. Doncs no.... arribem al sector i no hi són. Al final aconseguim contactar amb ells i resulta que han agafat el camí que no era, però sembla que han aprofitat la despistada i ja han recollit part del sopar.

Marc, Bea, jo (amb en Sergio a la R superior) i en Pep, en aquest ordre

Un cop som al sector Pata negra, anem fent vies, fins que entre tots, ens pulim tot el sector. Jo entre assegurar i vigilar el nano (bé, quasi tota l’estona se’n cuida la Marta), escalo més aviat poc i em dedico als sisens del sector. El millor, com sempre, Pata Negra, un 6b lleugerament desplomat de foradets i tècnic al principi i de final de preses boníssimes. Com que hem arribat tard, la cosa no dóna per més i tornem a Montblanc, on hi ha el campament base.

Jo, Pep i Sergio apretant una mica a Pata Negra

Diumenge, per no tornar a fer la pista a Cogullons, decidim anar a Vilanova de Prades. Com que no estava previst i no portem ressenyes, anem al sector que coneixem: el barranc del Viern. Tampoc hi hem arribat d’hora, així que escalem relativament poc. Muntem vies fàcils i després jo provo Fillprim, Me entiende i Agüita. Penso que és un sector que li falta mig grau a la graduació, però vaja, és una opinió. Un altre cop “Revival”, només he repetit vies. Això sí, aquest cop les encadeno totes posant les cintes.

Mònica, Marta (que repeteix), Pep i Sergio al barranc del Viern

L’hereu marca la pauta, i diu que és hora de marxar (que ho és), o sigui que cap a Montblanc a posar-se les botes al buffet lliure de 5 euros (només apte per carnívors!!)

Dent d'en Rossell: Tardor d'en Nebjeperura (210 m 6a, V+ obligat)

2010-09-03T12:54:00.006+02:00

A la Dent d’en Rossell tenia ganes de tornar-hi. Un primer intent amb l’Enric fa un parell d’anys al que pensàvem era la Tardor d’en Nebjeperura (l’altre dia vaig confirmar que ens vam equivocar de via ) va acabar en un fracàs quan cap dels dos ens vam veure capaços de continuar sense haver ni arribat a la primera reunió. Espineta clavada.

Tot i que l’estiu no és pas la millor època per aquesta paret, després de 2 setmanes sense poder fer res per culpa de la feina, quedem amb l’Àlvar just abans que ell torni a la feina després de les vacances per fer via llarga. Aquest és molt fàcil de convencer, així que cap a Fontalba a passar-hi la nit i així dimarts a primera hora cap a peu de via.

L’aproximació ja la coneixia de l’altre cop, i la repetim. Ultima corba d’esquerres abans del final de la pista de Queralbs a Fontalba i es baixa recte pel mig d’un bosc cremat (NO a l’esquerra com diu la guia del Ripollès), fins a trobar una petit corriol que seguirem ara sí en tendència a l’esquerra fins que s’acaba. Veiem tota una petita carena de roca, i al fons 2 collets. Caldrà seguir la carena avall (fites) fins al segon collet fins a una feixa que et porta a peu de via.

El peu de via de la Tardor d’en Nebjeperura (ressenya d’en Luichy) té una escarpia amb anella i una corda enganxada. L’altre intent no ho vam veure i vam suposar que un pitó era l’inici de la via, que també feia com un diedre a l’esquerra, així que la vam cagar. Aquest cop, ho mirem millor, i sembla que l’encertem. Ens juguem els llargs, i em toca començar a mi.

L1: comença per placa amb alguna expansió visible fins a l’inici d’un diedre inclinat a l’esquerra per roca vermellosa i que es va tancant cada cop més i posant-se vertical. Trobem pitons i complemento l’equipament amb friends i un pont de roca als ultims passos. Llàstima de l’excés de vegetació a la part final. R amb 2 espits amb cadena.

Fotos: 1 i 2, jo mateix al primer llarg. 3 i 4, l'Àlvar, superant els ultims metres de L1

L2: per l’Àlvar. Comença vertical seguint 2 pitons (crec) i amb bona presa i de seguida perds de vista al company. La via va en tendència a l’esquerra, esquivant un sostret on cal aprofitar-ne la fisura per superar per mi, el pas més dur de la via, una placa llisa de peus fins a un pont de roca amb una cinta vella. És un pas llarg on cal estirar la mà esquerra, i aqui la meva espatlla que no dóna per més, em fa suar el pas. D’aqui cal seguir un diedre recte, però l’Àlvar s’equivoca i van seguint un altre diedre a l’esquerra, fent reunió en una altra via (diedre primavera??)

L'Àlvar a l'inici del segon llarg

L3: tenim clar que ens hem equivocat, així que flanquejo a la dreta fins a una repisa herbosa, passat un arbre on hi ha la reunió amb 2 bolts amb anella. Deuen ser 10 o 15 metres. Però per anar més ràpids i no haver de fer canvi de cordes, decidim que tiri l’Àlvar. El llarg va a buscar un parell de diedres on per passar cap al segon cal superar una placa llisa on les millors preses estan a la dreta o molt a l’esquerra. Després entres al diedre, on l’Àlvar posa un fisurer petit que quasi he de deixar posat. Cansat, faig un A0 i ja cap a la R3 (2 bolts amb anella)

L'Àlvar a la zona complicada del tercer llarg

L4: el llarg estrella fotogènicament parlant. Timba important protegida amb 2 bolts. Cal flanquejar a tope a l’esquerra i després directe amunt, passant per plaques plenes de molseta seca. Per mi deixa bastant que desitjar... Reunió equipada amb 2 bolts. Just a sota veiem una altra reunió.

Fotos: 1- Jo mateix a la part més fotogènica, 2- l'Àlvar entrant a la R4

L5: comença flanquejant a la dreta per placa molsosa i bruta fins a un bolt i d’aqui amunt. Ultims passos per un desplomet protegit amb un bolt que cal encarar una mica per la dreta, on hi ha les millors preses. Final de via en reunió més cutre.

L'Àlvar a la sortida de l'últim llarg, tot començant el flanqueig. Aquí la càmera ja va dir que prou i ho hi ha més fotos.

D’aquí ja sortim desencordats i amb les bambes posades,grimpant per anar a buscar la carena i desfer el camí de baixada.

La via està bé, però potser n’esperava més. Roca en general bona però a trams plena d’aquella molsa seca que et fa perdre la confiança en els peus, i en la part més baixa, diedres plens de plantes. Bé, suposo és la tònica de la paret. Quan a l’equipament, correcte, però no és una via equipada. Cal anar bé de coco i amb el grau, doncs és obligada . Jo hi he trobat 2 passos durs (suposo no estar en forma no ajuda), la resta és anar fent.

Les tempestes són les culpables

2010-07-27T21:23:00.012+02:00

Doncs sí, les tempestes són les culpables. Per saber-ne els detalls, aneu llegint.

Estem a Benasque, per sort, les noves tecnologies sembla que ajudent als muntanyencs. Moltes botigues amb una previsió meteorològica a l'aparador i a més, zona de WIFI gratuïta, davant l'ajuntament, així que amb el telèfon, corroborem la informació dels aparadors: dimecres i dijous, mal temps assegurat, divendres insegur de moment. Això tira per terra els plans d'anar a Salenques, doncs jo si puc evitar-ho, prefereixo no encigalar-me en una cresta com Salenques amb meteo insegura, i no hi ha més dies per anar esperant. La imatge de la tempesta dels Russell, traslladada a estar al mig de Salenques no mola, aixi que toca fer canvi de plans. Pensem baixar a trepar per Montserrat (caldrìa tornar a casa a buscar més material) però la meteo tampoc és bona, així que després de molt rumiar i en Gerard i jo (en Pep retira dimecres) decidim canviar de vall i anar cap a la zona del Bachimala, on encara tinc coses pendents (moltes de fet...)
Arribem a la cabana de Tabernés i comença a plovisquejar. Hi ha una furgo d'uns bascos, amb qui compartirem cabana mentre plou. Agafem llenya, preparem sopar i comença a ploure. Ja no pararà fins la matinada de divendres, així que toca estar tot el dia llegint, descansant i sortint a estirar les cames cada cop que hi ha una treva amb la pluja i de pas agafar llenys pel foc (sort que han tirat algun arbre a terra i en podem agafar les branques). La cabana està força arreglada, però no hi ha llits i toca dormir a terra, on hi ha 3 matalassos ronyosos. Els bascos dormen a la furgo, en Gerard monta la tenda fora i jo passaré 2 nits sobre una taula, poc menys dura que el terra, però més neta.
Dijous matí plovent, ens visita de la Guardia Civil i identificació rutinaria (diuen) presentant DNIs al jefe. Juraria que no hem fet res... els bascos, diuen que ells ja hi estan acostumats... Al vespre arriba més penya, 4 valencians que van a fer els culfreda. Nosaltres, encara no hem decidit què fer, dependrà de la meteo. Si està insegura, Culfredas, que no tenen complicació. Si sembla que aguanta, Cresta del Bachimala. Ja la vaig intentar fa anys amb en Guillem, però va tenir un petit problema amb les botes: es fa desintegrar la sola i es va desenganxar de la bota, amb lo qual, després d'una reparació d'urgència per sortir de la cresta de la punta del sabre, vam abandonar al Bachimala.

Culfreda des del plan de Tabernes, Bachimala des de la punta del Sabre i crestejant cap al Bachimala. Les botes culpables del primer fracàs
Aquest any, les tempestes ho canvien tot. Els plans: fins que no ens llevem el divendres, i veiem que hi ha clarianes després de tota la nit plovent amb ganes fins la matinada, no decidim provar la cresta del Bachimala. Sortim cap a les 7 i enfilem el camí seguint la torrentera del Bachimala. Tota l'herba està empapada de les pluges, així que tota l'aigua ens la quedarem a les botes i sota genolls. Està mig núvol i bufa ventet, peus molls... mala combinació. Per sort, quan arribem al coll, ja surt el sol, tot i que el Bachimala encara no es veu. La pujada és dura, no la recordava tant llarga, però el pitjor està per venir. Enfilem cap a la punta del Sabre, l'altimetre quasi no avança (deu estar malament penso jo, mal ajustat, ja devem estar vora els 3000, doncs no!!). La cresta és fàcil, ample i fins que no arribes al cim, no es torna més estreta, però mai dificil. Encara queda força cresta fins al Bachimala. Aqui comença la tempesta. L'altra tempesta. Intestinal vaja... Pujant ja no anava fi però a la cresta em trobo pitjor, sense ritme, marejat, mal de panxa... En Gerard em va treient ventatja fins que ens retrovem al cim del Bachimala. Tinc fred... jo decideixo retirar. Em sap greu per en Gerard, i per mi.... l'altre cop vaig abandonar al mateix lloc, i pujar aqui no és pas un passeig, és una caminada eterna.... no vull baixar... però aqui és facil plegar i si em trobo pitjor a mitja cresta ho tindré dificil per retirar. Ho valoro, i encara que em pesi, baixo.

Panoràmica de la cresta del Bachimala (pics de la Pez a l'esquerra i Bachimala a la dreta de tot)

En Gerard vol continuar. Crec que no hauria de fer-ho sol i aixi li dic. Jo ja arribaré sol al refu. Baixant em trobo els bascos que pugen per la normal. En poca estona apareix en Gerard, i baixem cap al coll per anar a buscar un camí alternatiu. No m'hi oposo, per culpa meva no pugem. Anem a buscar una pista que han obert els ramaders i que porta directament al refu.
Tocarà tornar a pujar un altre dia...

Posets des del cim del Bachimala, baixada del cim cap a la cresta (per on??), Punta del Sabre i Bachimala des de l'altra banda del coll, ja de baixada

Pics Russell (Massís de la Maladeta)

2010-07-27T20:36:00.010+02:00

La setmana passada tocava mini vacances. Una setmaneta per desconectar de la feina, i res millor que concentrar-se en fer els passos d'una cresta per buidar el cap de pensaments. Aquest cop, no hi havia plan (per variar), tot i que sempre n'hi ha algun a punt. Jo la veritat és que tenia ganes de Pirineu, i em feia mandra anar als Alps, on per cert, si que no hi havia cap projecte prou interessant, així que cap al piri a anar tancant projectes que han quejat enrere per una cosa o una altra.

Ara toca trobar company. Si no n'hi ha, també tinc coses pendents per fer sol, però millor si vaig amb algú. Al final en Gerard s'apunta, i a ultimissima hora, en Pep també, tot i que té clar on no vol venir.
Dilluns doncs, ens trobem a Balaguer amb en Gerard i enfilem cap a Benasque. Hi arribem a l'hora de dinar, anant amb presses encara podriem agafar el bus de les 3 cap a Vallibierna, però decidim pendre'ns-ho amb calma i dinem tranquils, fem les motxilles i descansem fins a l'ultim bus, el de les 17.15h. Som conscients que pel fet d'anar tard, tenim més numeros d'alguna gotellada, però és el plà. Objectiu, agafar una mica de rodatge pels Russell abans del veritable objectiu: Salenques.

Pugem sols al bus tots 3 i enfilem el camí cap a la pleta de Llosàs, camí dels llacs de Llosàs, on dormirem. Hi arribem en poc menys de 90 minuts, plantem la tenda, sopar i de seguida a dormir. Ha gotellat una mica, però de seguida s'aclareix, i nit estrellada. El paratge brutal, amb la cresta de Llosàs, Aneto, bretxa de Tempestats i Tempestats a tocar.

Llac inferior de Llosàs, amb l'aneto a dalt, primers passos de la cresta, arribant a l'agulla S i els passos més complicats abans del Russell principal
Dimarts, sense matinar en excés, sortim cap amunt. Primer passant pel llac superior, i després abandonant el camí normal buscant el millor pas. Ens liem una mica ja que volem agafar la cresta el més amunt possible i acabem flanquejant camps de neu per arribar a una zona més baixa, on comencem a crestejar. Primer, ample i fàcil, però rapidament es complica després de la primera bretxa. Cal anar esquivant gendarmes per on ens sembla més fàcil, a vegades per la dreta, a vegades a tota cresta. Així fins a l'agulla S de Russell. Buscant el camí més fàcil, per un corredor, vas grimpant fins a arribar al Pic Russell SE, on arribo primer i deixo la motxilla per baixar al que sembla proper i no ho és tant Punta Russell Oriental, amb baixada senzilla, però que em costa uns 30 minuts fins a tornar a lloc. M'hi esperen en Pep i en Gerard tot menjant.

Panoràmica des del Russell SE, on veiem a la dreta el proper objectiu: Salenques

Ràpid amunt, primer per terreny fàcil i després per cresta més accidentada i aèria fins al Pic Russell (3207m), on trobem gent que ha pujat per la normal. En Gerard i jo deixem motxilles i anem a fer la punta de la bretxa Russell, tornant pel mateix camí (podriem baixar fins a la bretxa i fer un parell de ràpels, però no hi ha ganes de complicar-se massa la vida). Retrobem en Pep a la normal i baixem fins a les congestes de neu. En Pep retira cap a les tendes però nosaltres anem a buscar tot flanquejant per congestes de neu sota la paret la canal de l'agulla SW de Russell. La canal és dreta i descomposta, cal anar al tanto de no tirar-nos roques a sobre. Arribem ràpid al collet, amb el cel ja molt tapat. Deixem motxilles i afagem els cordinos, tot grimpant fins al cim de l'agulla. La ressenya diu que es pot desgrimpar, però és exposat, així que un ràpel de 20 metres ens torna a deixar al collet. En Gerard diu que passa un avió, però a mi m'ha semblat un tro... ta tot molt neeeegre. Es baixa per la canal contrària a la de pujada, més fàcil i curta, tot i que ho complica una congesta de neu al mig que t'obliga a anar pels laterals, un per cada cantó.

En Gerard a la canal de pujada, grimpada final i ràpel des del cim de l'agulla SW de Russell
Comencem a perdre alçada per terreny caòtic i indefinit. Torna a tronar... i ara a caure gotes. En segons, llampega, pedra, trons i un fart d'aiguaaaaaa. Just hem tingut temps de posar-me el gore i tapar la motxilla. A sac, de baixada, però ara tot rellisca i cal extremar precaucions. El llamps no ajuden i els trons ensordeixien vora els 3000 metres. Entre relliscades anem perdent alçada, penso en llençar el pal que porto, pel tema dels llamps, però com que ja hem anat baixant, ja no hi ha tant canguelo, ara si, els pantalons, botes, calçotets... xops. De cintura per amunt sec, però la resta.... semblo un adolescent amb els pantalons a mitja natja del que pesen per l'aigua... no comment.
Per sort en Pep ha aixecat les tendes, i quan arribem ja no plou. Canvi de roba, mitjons, menjar una mica i a agafar el bus, que pescarem pels pèls.
Ara toca descans i a controlar la meteo.

Terra Incògnita a les Agudes. Montseny

2010-07-09T11:08:00.008+02:00

Ressenyes obtingudes dels blogs dels aperturistes Josep Mula i Laura Piferrer

La primera ressenya que vaig veure de la via ja em va atreure, sobretot després d'haver disfrutat al vol de l'home ocell, però no va sorgir la oportunitat d'anar-hi i la veritat és que un pas de 6c/A1 em feia força respecte. Van anar passant els mesos i a mida que s'ha anat repetint la via, i en veus els comentaris, les ganes encara apreten més. La última ressenya, on sembla que s'ha abaixat el grau, em fa decidir. Cal anar-hi ja, a veure qui podem enredar aquest cop.
Tot i la calor, truco en Salvador a veure si s'apunta. Tot i que no veu massa clar, això del 6c, el convenço quan li dic que és que ara s'ha decotat a 6b (alguna cosa li he de dir, no?), així que quedem pel dimecres 7 de juliol, ben d'hora al matí. Arribem a peu de via en 25-30 minuts, jo amb el fetge sortint per la boca, seguint el ritme que imposa el mister. Ens equipem i tirem amunt. En Salvador demana fer el primer llarg, així que els llargs queden repartits (mira per on, el xungo sembla que em tocarà a mi....)
La descripció dels llargs, la trobareu aqui, força acurada. Només comentar que a L3, a l'inici, millor passar del bolt de més a la dreta i anar directament al següent, molt més fàcil i t'estalvia un parell de bloquejos i que la corda fregui tant.

Només em queda felicitar als aperturistes de la via, que han trobat un bon traçat tenint en comte les possiblitats que dóna el Montseny. Jo no he trobat a faltar res (i ja és dir), ben assegurada, i on no hi ha res, sempre pots posar alguna cosa. Amb 3 o 4 friends mitjans passes, no cal ni dur els fisurers. Les 3 xapes recuperables, millor dur-les. Per si de cas, duia els estreps però no els hem fet pas servir. La veritat és que tots 2 hem disfrutat de la via de valent, i ens ha servit per apujar una mica la moral i tornar a gaudir de bones sensacions.
Pel descens, hi ha diverses opcions ressenyades. Nosaltres, amb l'esperit senglar que tenim, i més fent cordada amb en Salvador, hem tirat avall per la canal que hi ha abans d'arribar a les Agudes, tot buscant el camí més fàcil. Com que hem deixat una motxilla a peu de via, calia retornar al punt de partida, i aquesta és una bona opció i ràpida, i a més t'estalvies de fer cap ràpel.

Dent d'Orlú: amics, familia i granit

2010-06-30T23:00:00.005+02:00

El passat pont de Sant Joan, ens trobem amb una bona colla del Matxacuca al parking de la dent d'Orlú. Som una vintena entre pares, canalla i altres adults i la veritat és que hem passat 3 bons dies junts, primera acampada per a alguns dels nanos.
El dissabte toca escalar. Surten 4 cordades de 2, així que repartim una mica el material i ens decidim per vies de la cara sud-est. Personalment prefereixo triar alguna via curta com a contacte amb la paret abans de les clàssiques vies que arriben al cim i que impliquen llargs i llargs i hores i hores d'escalada, i així de pas podem ser a dinar amb la resta. Faig cordada amb el meu germà, que cada dia costa més d'enredar doncs ja s'ensuma les encigalades a distància...
La guia diu que en 35 minuts som a peu de via. Feia temps que 35 minuts no se'm feient tant llargs. Camí marcat des d'un parking fins a peu de paret (si el trobes... nosaltres comencem bosc a través uns metres abans, tot fent el senglar fins a trobar-lo). De seguida, forta pujada que ja no deixes fins a sortir del bosc. Primera de les opcions a fer amb en Pep: Conflit de Génération (max 6a), s'hi queden en Gerard i en Pinyó. Anem seguint cap a la dreta, identificant opcions (nom pintat a peu de via). Segona opció: L'ours en peluche (max 6a), ocupada. Tercera opció: Alabets (max 6a+), massa llarga per nosaltres, s'hi posen en Salvador i en Pep. Quarta opció: Teddy Bear (max 6a+), és l'escollida per nosaltres. En Jordi i l'Enric, segueixen fins a Terre Courrage (max 5c, tot i que s'equivocaran i tiraran pel dret al creuament de vies fent 6a+).

Teddy Bear doncs... ens equipem i comença en Pep. Primer llarg (5a+) més regletero i ben equipat, amb un pas abans de la reunió que et fa apretar una mica. El segon llarg per mi (6a), que comença finet i vertical i després va girant cap a la dreta. Per mi, les assegurances estan força separades, i fan treballar el coco. Zones verticals combinades amb zones d'adherència en travessia, on la possible castanya comença a preocupar, però vaig fent. Completo l'equipament amb un fisurer i un friend just abans de la reunió, on arribo amb la boca ben seca. Ja començo a mirar el tercer llarg (6a+), que hem pactat que també seria per mi. Arriba en Pep a la R i ja em comenta lo poc que li han agradat aquests llargs flanquejos d'adherencia. Mirem la placa vertical i llisa del tercer llarg, analitzo el possible castanyot si no arribo a xapar la segona que esta lluny, lluny i crec que passaré la reunió, buuuuufffff, quina mandra amb al calda que fot (i quin jinye). Decidim tirar avall. Un cop a terra, ja veiem que no podrem provar res mes si volem ser a l'hora de dinar al campament, així que enfilem el camí de baixada.
Veiem que en Pep i en Salvador també han retirat de la seva via. En Gerard i en Pinyó, encara guanyen metres per la seva via. Seguirem amb els binocles com evolucionen des del campament base. Els nuvols guanyen terreny i quan ja som tots a baix, comença a tronar i cau una bona pedregada. Ja planyo els que quedaven a la paret....
Al vespre baixem a Orlu a fer el toc i fer temps per sopar. Curiós, aquí no ha caigut ni una gota.
El diumenge, després de recollir, anem tota la colla a la zona de boulder. Zona ben marcada, amb tots els blocs numerats i ressenyats. Fem 2 o 3 blocs fàcils però a la que provo un que pica una mica, amb romos, no sóc capaç d'aixecar el cul.... el bloc no és lo meu, queda clar!!
En resum, bon lloc per passar la nit, millor si vas en furgo. Caseta amb lavabos i aigua. Les vies de la dent, equipades amb bolts, però a la francesa, o sigui que el tema allunya i dificil de protegir si estas en placa.

Dent 1, Sevide 0.
Tornarem, potser a fer una via més llarga i més facileta... (o no) ja veurem

Pany-Haus. Cara sud del Pedraforca

2010-06-06T17:06:00.008+02:00

“Dissabte.Pedraforca. Cara sud. Pany-Haus. T’apuntes?” amb aquest simple sms convenço en Jordi per fer aquesta via al Pedraforca. Tots 2 ja la teniem ullada i quan ha aparegut l’oportunitat hem decidit provar-la.

Així que el divendres 4 de juny, fem nit sota el Roget, amb les vaques amenitzant la nit. El dissabte, sortim no massa d’hora cap a peu de paret. Ostres quina aproximació! Hora i escaig per arribar a peu de via amb un pam de llengua, però som els segons d’arribar. Com és d’esperar, a la nostra via no hi anirà cap més cordada. Els que han arribat primer ja són a la Choras Pringue i les tres que arriben després tiren totes per l’Estimball. Nosaltres, solets, a lo nostre.

Tot i que no ha de ser una via excessivament difícil, sembla que es repeteix poc. Si més no, entra en la categoria de “via no blogger” tal com ho defineix en Gatsaule, doncs tot i buscar informació a la xarxa, només he trobat un parell de ressenyes a la web dels ressenya i la web de l’Albert Castellet (agraïments a tots dos), i un fil de discussió a Caranorte que parlava del seu retroequipament i que la via estava neta. Poca informació doncs, fa que ens ho plantegem com una via desequipada, així que friends a manta, un joc de fisurers i alguns pitons (això últim m’ho penso i repenso només per no haver de dur el martell, però al final acaba dins de la motxilla).

La via és evident: una xemeneia que travessa d’esquerra a dreta i cap amunt la cara sud del Pedra. Peu de via igual d’evident, només cal mirar amunt. Un cop preparats, comença en Jordi fent un primer llarg fàcil, a equipar, per una zona ampla fins a la primera R, sota un ressalt ja una mica més vertical. Grata sorpresa, R amb un bolt. L’altre bolt, només en queda l’espàrrec.

L2 més dret, aqui ja comences a fer oposició en algun tram més vertical, sobretot els primers metres, i després anar fent fins a la R, que també té espàrrec i un bolt.

L3 presenta el primer pas de V (“quinto atlético” diu en Jordi que ha llegit no sé on..), doncs se li entravessa i prefereix baixar. Per mi doncs. Vaig tirant i munto R (crec que també parabolt i espàrrec). Quan arriba en Jordi diu que li sembla que m’he saltat una R, que hi havia un bolt en una mena de cova... ni l’he vist.

L4 per en Jordi altre cop, per equipar i d’anar fent. A la R ja no hi ha bolts, només espàrrecs i algun pitó. A reforçar amb tascons i friends.

L5 per mi, comença fàcil, a equipar però el pas está més amunt. Aqui trobo algun equipament antic i pitons al pas clau, molt maco per cert, xemeneia inicial i sortir-ne en bavaresa cap a la dreta i més xemeneia. Es nota que apreta, he gastat quasi tot el material que duia...Reunió amb un pitó, que reforço amb un fisu i 2 friends.

Quan arriba en Jordi, li dic que en teoria queden 2 llargs, que tiri ell i l’ultim per mi. Es veu que m’he passat la variant Mº Antònia sense ni haver-la vist ... total que tira en Jordi que ja sua per superar un pas força estret un has d’anar a buscar una fisura d’esquerres on també posa un friend. Passat això, la cosa està més fàcil, però ja no veig el que ve. Ell si, i de cop comencen a sonar els pitons (i a caure). Munta una R intermitja ja que no veu com superar el tros que queda. Quan arribo després de recollir tot el material que li ha caigut, veig perquè s’ha aturat: una xemeneia estreta i llista, de mal protegir, on només els veu un cordino en un pont de roca uns metres amunt. Agafo el material i tiro amunt. Poso un friend, i en oposició pujo fins a llaçar el pont de roca. La xemeneia és estreta de debò, hi quedo empotrat amb la motxilla i costa moure-s’hi. Com puc, allà encaixonat poso un altre friend, i acabo de tirar amunt fins a sortir per dalt, amb la boca seca... collons quin V. R a la part de dalt de la via sobre friends. Quan en Jordi arriba comentem l’estretor del tram, recollim material i pugem una mica fins a una fita que es veu i descens seguint marques verdes fins a les costes d’en Dou (ens encigalem per una canaleta abans d’arribar-hi per retallar camí) i voregem la paret fins a retrobar el camí de pujada. De casualitat ens trobem l’Àlvar que havia fet el camí del Tro.

Fotos: 1- Jordi al L2, 2- Jordi sortint de les finures de L3, 3-reunions ja sense bolts, 4- Jordi al L4 herbós, 5- Jordi a l'ultim llarg abans d'arribar a la part més estreta

Baixada fins al cotxe igual d’inhumana que la pujada , on arribem rebentats, però satisfets per la via.

En resum, la via és bona, una clàssica on has d’empotrar en les xemeneies i saber fer oposició. Poc equipada en general, més d’un llarg “clean”, però sempre trobem alguna peça a les reunions. Bona roca en general, patinosa sobretot a la xemeneia final. Llàstima d’algun llarg dels intermitjos que és força herbos. L’unic inconvenient al meu entendre, és que penso que és una via amb difícil retirada rapel.lant, doncs hi ha força numeros que s’enganxin les cordes, o sigui que millor sortir per dalt, sobretot a partir del tercer llarg, i quan s’acaben els bolts, sobre material molt vell. De material, un joc de fisurers i friends, sobretot mitjans i grans (duiem camalots fins al 3).

PD: he tornat a carretejar el putu martell dins la motxilla tota la via i ni l'he trobat a faltar. Per mi, no calen pitons o sigui que si algú la repeteix, millor deixi el mort a casa.

Primera visita a Terradets

2010-05-17T16:54:00.007+02:00

Una setmana de pluja a casa i neu al Pirineu han fet que la que havia d’estar la cloenda de la temporada hivernal, s’hagi canviat per un cap de setmana de tàpia degut al risc d’allaus. Així és, el paquet de neu caiguda ens força a fer un canvi de plans i tot i la meteo insegura per dissabte, ens decidim per fer una visita a Terradets. Jo no hi he escalat mai, de fet, no havia ni vist la paret, amb lo qual, quan estas al parking de la font i veus aquell tros de paret de les Bagasses, i penses que et toca pujar per allà, t’envaeix aquella sensació de cagalera típica, que per sort desapareix només començar a escalar.

Quedem en Pep C., Jordi i jo amb la idea de fer la Tutti Frutti i la CADE (bé, això en Pep ho desconeix, però com que es deixar enredar amb facilitat, no cal donar-li tota la informació). Ens estem mal acostumant i arribem a les 12 al parking, i més si pensem que la previsió no era massa bona per la tarda i que ja veiem moltes cordades a la paret, però l’hora dels senyors ja ho té això... no ens podem queixar però, ja que anem dins la nostra previsió. Preparem el material mentre mirem de reüll la paret, escollim per portar el minim possible, tot i que acabarem carregant més del necessari.. per sort, convenço en Jordi que no cal dur pitons, que amb friends ja passarem. Entre una cosa i l’altra, fins a la 1 no comencem a escalar. Com que és el primer cop a Terradets per tots 3, no coneixem la paret i tot i que més o menys veiem per on va la Tutti-Frutti, que és l’objectiu del dissabte, el fet de veure 8 persones en una reunió sota la vertical de la via, ens fa pensar erròniament que tots van allà (després veuriem que feien la CADE). Toca fer canvi de plans, i des del peu de paret evaluem les possibilitats i ens decidim per fer la Supertramp. La ressenya diu que hi ha un buril a l’inici de la via, així que a la que veiem un buril tirem amunt. Li fot en Pep, però no ho veu clar i l’hem de baixar (el coco el domina i li juga una mala passada. Ja no voldrà obrir res més). Acaba el llarg en Jordi, enllaçant primer i segon llarg ja que passem per l’esquerra d’una sabina i no veu la reunió just a la dreta. Sembla que ens hem equivocat en el primer llarg i diria que hem pujat per la Orbital molecular, però com que tot porta al mateix lloc... el segon llarg ja hi ha de tant en tant un bolt, a complementar amb les sabines i algun friend. El tercer llarg per mi, va girant poc a poc cap a la dreta, sense problemes. Quarta tirada per en Jordi. Aquí reunió comú amb la Tutti. Torno a tirar jo per un diedret sense equipar però molt fàcil, penses que el cosiràs i només vaig posar un tascó al principi. Reunió comú amb la CADE, que ara tiraria recte amunt, però nosaltres cap a la dreta, amb passos aqui molt molt sobats (es nota que hi passa la marabunta de la CADE) fins a un diedre que va amunt, xapant els bolts que hi ha. Els dos llargs s’empalmen sense problemes fins a la falsa feixa, on acaba la via. Resseguim el cable i baixem fins a la carretera seguint el caminet

A mi, personalment m’ha agradat molt. Bon primer contacte amb la paret , menys sobada del què esperava i disfrutona, doncs et permet jugar amb els ferros per completar l’equipament. I pel què es veu, entrar per la orbital és millor i menys sobada que la original...

La veritat és que voliem fer la CADE el diumenge però els passos brillants de lo pulits que estan ens en fa treure les ganes. Mirem i remirem la guia en busca d’una alternativa, però no hi ha quòrum, tothom troba alguna pega a les propostes. Jo al final me’n vaig a dormir... després arriba en Jordi i em diu que ja tenim via: la Vidal-Farreny, “Po fale, demà me la miro” i em em giro a dormir.

Diumenge mentre esmorzem mirem la ressenya de la via: cinquens, un llarg de sisè que m’ofereixen amablement i un Ae. Si és com la via d’ahir ens sembla bé. Pugem ràpid a peu de paret, ja es veuen cordades a la CADE, Supertramp, Mescalina... hi ha gent arreu on miris. Pugem al jardí per on ens sembla més fàcil, obrint en Jordi i després jo en plan “matojero” per on es pot fins a la R: 2 bolts i 4 burils. Sembla que és comuna amb la Mescalina. En un no res, sóm 7 persones penjant de la reunió. A la dreta d’una sabina hi ha escrit CR m’ha semblat... però pel traçat sembla que som al lloc correcte. Puja en Jordi sense trobar res i va equipant, va fent. De sobte el crit de peeeedra ens posa alerta, ha deixat anar un xusco d’un pam, però per sort no ha baixat amb ell. Segueix pujant fins que troba un buril i un pont de roca al pas xungo del llarg i ja fins a la R. Puja en Pep i de seguit jo. El Pep també deixa caure una pedreta... en arribar a la R les cares no són d’alegria i mirem per on hem d’anar. La idea de que la via estigui aixi de descomposta i del nul equipament ens fan decidir després d’un parell d’intents de continuar, de baixar. Així que cordes avall i en un parell de ràpels som a peu de via. A buscar la Tutti-Frutti, ole ole!! Quan ells arriben jo ja estic a peu de via i de seguida començo a tirar amunt, afamat de roca i placa compacte. Arribo a la R però com que tinc corda i vaig bé, enllaço amb el segon llarg, més guapo. Fàcils i amb bolts, per disfrutar! Per en Jordi el tercer i quart llarg que també empalma, disfrutant. Arribem als 6a’s, tot dos per mi. El que seria el cinquè llarg, per mi el més difícil, amb un pas on has d’apretar sobre peus relliscosos, com que són 2 bolts juntets, poso la cinta del segon afagat a l’altre i després faig el pas. S’ha d’apretar una mica. La resta, guapo, sobre placa fins a la R. El Pep puja en A0 sense vergonya i en Jordi el segueix. El sisè llarg surt cap a l’esquerra, vertical i amb els bolts més llunyans però es deixar fer sense apretar tant. Molt maco. R comú amb la Supertramp. D’aquí a dalt queden 2 llargs que ja coneixem i que obre en Jordi empalmant-los. Idèntic descens al d’ahir.

Boníssima via, ben equipada. Només he posat 2 friends per reforçar algun “aleje” però molt, molt disfrutona. Altament recomanable.

Ben satisfets, assedegats i afamats, cap al cotxe i cap a casa, tot parlant de pròxims projectes!

Bigfoot a la Terra de Dinosaures

2010-04-25T08:15:00.008+02:00

Aquest dissabte hem fet Terra de Dinosaures (V+/6a 160 m) a la paret Bucòlica (Oliana), fent cordada en Sergio, en Pep V. i jo. Aquest parell estan encara de rodatge i com que no els puc incloure en el grup dels inconscients habituals que es deixen enredar han volgut probar una via facileta per anar sumant metres i guanyar fondo i confiança.

Ressenya manllevada de ressenya.net

Tot i llevar-me molt d'hora, arribem a peu de via a l'hora dels senyors i com era d'esperar ja tenim una cordada a davant, així que ens ho prenem amb calma. També hi ha una cordada a la Bàlsam i abans ens hem trobat al trio calavera (Àlvar, Enrique i Jordi) a peu de la seva via: pas d'estrés. Ens equipem i plantegem com farem els llargs: primer i cinquè per en Pep, segon i quart per mi i tercer per en Sergio. Aquest parell, per si de cas, han pujat ferros per parar un tren i un cop tot a dins de les motxilles, aquestes pesen força. Només el primer escala sense i la resta carreguen els dos morts. Si es que passen els anys però no n'aprenem....
Primer llarg per en Pep doncs. Comença per placa fàcil i només als ultims metres es posa una mica dret. És aquí on jo, amb els meus gats de "via llarga" acabats de recauxutar, veig que no l'he encartat. Són uns peus que no m'apreten, per no dir que em van grossos, o sigui que no collen gens i que atribuia lo malament que anaven el fet d'estar foradats i sense sola (per exemple a Castillonroi). Els recauxuto i solucionat: doncs no. Els Krustygats em van tan "còmodes" que no puc puntejar enlloc ja que acabo recolzant amb tota la planta, cosa que per granit va de fàbula, però aqui no tant. Sort que la via no és massa exigent i vaig fent sense problemes.
Segon llarg per mi. Comença desviant-se a l'esquerra fins a una mini panxa i després per placa vertical que superes de ganda en ganda. R molt còmode en una repiseta.

Fotos: 1 i 2 Pep al primer llarg, 3 i 4 jo al segon llarg, 5 Pep al segon llarg.
Tercer llarg per en Sergio sense massa problemes, només amb algun pas aïllat on cal mirar una mica més. Va pujant recte i al final es desvia a l'esquerra. R còmode en repisa.
El quart llarg és una placa vertical que comença amb una fisura i després per placa amb presa més petita fins a una sabina. Llàstima perquè aqui es trenca la continuitat del llarg que segueix després per una zona més bruta fins a una placa vertical i amb bona presa, molt maca. R més penjada i incòmode que les altres, sobretot per cordada de tres.

Fotos: 1: Sergio a L3, 2: jo començant L4, 3 i4: Sergio a L4, 5: Pep a l'inici de L5
El cinquè i ultim llarg són de fet 5 o 6 metres verticals per placa fineta amb peus més dolents. Per mi potser és la part més difìcil de la via, o almenys això m'ha semblat, ja que amb els peus de bigfoot és on he anat pitjor, relliscades incloses. La resta de metres ja s'ajeuen fins a la R que es fa en un arbre ja a dalt de tot.
En resum la via és bona, molt ben equipada, roca en general bona (vigilar amb les zones de repisa on hi ha pedres que poden caure pel fregament de la corda). Només que se m'ha fet curta. De fet ja havia llegit en més d'un blog que la penya feia 2 vies, però la veritat és que ens fa mandra tornar a pujar, i sobretot baixar.

Cresta Urquiza-Olmo (Montfalcó)

2010-04-05T11:46:00.007+02:00

Un parell de dies festius que em puc escapar amb l'Àlvar i l'Enrique, amb 2 objectius, la cresta Urquiza-Olmo i el corredor Inserso al pic del Mig de la Tallada. Poc temps i més sortint dijous a les 9 de la nit de Girona. Al final, decidim primer fer la cresta (ressenya extreta de la nit del lloro, tot i que apareix en un vèrtex, però no recordo quin. Eren 2 objectius pendents d'una sortida anterior, en que el mal temps i el vent ens van fer enrere.La pista d'accés, segons el GPS i google, va per Litera, però a les 12 de la nit, farts de donar voltes pel poble sense trobar el camí bo, fa que ens decantem per accedir per Viacamp (l'accés per Tolva no sé si ha millorat, però l'ultim cop ens va costar els baixos d'un turisme). La pista l'estan arreglant i es passa molt bé en turisme, nosaltres hi fem parada al mig per dormir. Al matí arribem a Montfalcó, on el refu ja està acabat i funcionant. Enfilem ràpid pel camí avall doncs sembla que no serem els únics amb els mateixos plans. El camí es fa perdedor en algun tram però aquest cop tenim sort i arribem a peu de via els primers. Mentre ens equipem, apareixen la resta de cordades.

L'Àlvar li toca el primer llarg, que treu sense problemes. Un diedre inicial per passar a placa a la part de dalt. Ben assegurat amb bolts. Segon llarg, ja al fil de la cresta per terreny fàcil. Es succeeixen els tramps pel fil de la cresta amb petits ràpels fins a arribar a una aresta molt maca que em toca a mi. Es deixa fer sense problemes, tot i el vent. Ràpels, desgrimpades i curtes grimpadades ens van desgastant, ja portem 4 hores de cresta. Algun tram una mica més perdedor si vas sense ressenya, com nosaltres (es va quedar al cotxe amb les presses) però al final ho anem trobant. Fem un ultim ràpel per accedir a una zona més fàcil i ja amb bambes i desencordats, tirem amunt per la part més fàcil de la cresta fins a l'ermita de Sta. Quitèria, on donem per acabada l'activitat.

Fotos: 1- Àlvar al primer llarg, 2- Enrique al primer llarg, 3- Enrique crestejant, 4- Enrique a la placa esmolada, 5- Enrique en un dels ràpels
Tirem cap a la boca sud del túnel de Vielha a veure com ho tenim per l'endemà... Sabem que entra un canvi de temps i la previsió sembla que hauria d'aguantar fins al migdia... però l'activitat que volem fer és llarga i trobar-nos amb un marron meteorològic en una zona que no coneixem no ens ve de gust a cap dels 3, així que decidim deixar-ho per un altre dia i anar a fer esportiva. Ens trobem a Santa Anna amb l'Enric, que ha tingut averia amb el camió, on dormim tots quatre de meravella.

Desmuntant el compressor i un cop localitzada l'avaria
Matí següent de McGivers (Enrics) i mirons (Àlvar i jo), per aconseguir fer una junta de culata de cartró pel compressor de l'aire... flipant, quins cracks!! L'Enric segueix el seu viatge cap a l'Aran i nosaltres acabem al sector los Amics de Castillonroi (ressenyes en algun vèrtex que no recordo o a la nit del lloro, gràcies de nou) on provem un parell de vies. Bon sector si ens enganxa de camí. Peus de gat inadequats i poca motivació fan que tirem cap a casa.

Fotos: aqui tots 3 provant vies a Castillonroi

Ulldeter. Variant de la Canal del Diedre

2010-02-24T18:55:00.004+01:00

Avui, per fi m’he pogut acostar a Vallter. Encara no hi havia anat des que s’ha iniciat la temporada, i de fet, ha estat el primer matí que m’he pogut escapar a fer alguna activitat.
Ha estat un dia ben extrany, en que res del planejat ha sortit, i al final hem salvat la papereta amb la variant del diedre.
L’Àlvar s’ha deixat enredar per fer una matinal. La idea era fer la “Maestro cabecicubo” o la “boig de la ciutat” però la veritat és que la innivació de la zona deixa que desitjar. Pensava que amb els ultims freds i les nevades del cap de setmana, la cosa estaria millor. Les canals no semblen malament, per exemple l’estreta té els ressalts tapats de neu, però el pany de paret que té els nostres objectius fa pena. Neu inconsistent i zero glaç. A quin dels dos més desmotivats... diem d’anar a fer l’estreta, per fer fondo, que amb el meu estat deplorable de forma, falta faria, però a cap dels dos ens fa gràcia. Anem a a treure el cap per veure la occidental, però el pas de roca està pelat, pelat... tornem a girar cua.
Semblem bojos, de banda a banda del fajol petit... fins que una timida llengua glaçada ens fa decidir per la variant del diedre.
Canal fàcil fins a un diedre gelat (poca cosa, 3-4 metres de gel disfruton i encaixonat), on ens encordem. Puja l’Àlvar sense cap problema fins a una reunió que troba i fem canvi de papers. Ell, que ja l’havia fet, diu que al llarg li falta gel, però igualment ho provo. 1 metre de roca sense gel però que ben protegit es deixa fer, després glaç a uns 65º. Si la llengua glaçada fes 40 metres i no 6 seria brutal, però això és Ulldeter, i a més, amb les temperatures que ens hem trobat ja podem donar gràcies. Reunió a l’esquerra en un spit i un pitó units per cordinos de 4 o 5 mm... Com que ara ja és tot campa de neu fins a dalt i estem mandrosos decidim rapelar. Jo, que no comparteixo la il.lusió d’altres cordades de rapelar de cordinos tant fins, reforço la R amb quelcom amb més diàmetre. Hi ha un mosquetó de ferreteria amb tanca de seguretat.

Com no, fem un sol rapel fins a la canal, i com que desvia molt a l’esquerra, a l’hora de recuerar les cordes no hi ha nassos de fer-ho... Toca remuntar mig rapel per poder recuperar les cordes (s’ho curra l’Àlvar).

En fi, un d’aquells dies que les coses no surten com les has planejat.

Cascada de Fontalba

2010-02-17T09:53:00.006+01:00

Aquests dies de fred rigurós has fet que es glacin torrenteres que normalment no ho fan. El vent que trobem de matinada quan ens trobem nes desdiu d'anar a Ulldeter a fer canals i davant les poques ganes de fer cua a llocs propers com el Pedra, i el poc temps per anar a llocs més llunyans, decidim provar sort a la Vall de Núria.

En Jordi, en Cristóbal i jo quedem diumenge 14 de febrer i enfilem, carregats com sempre el camí de Queralbs a Núria. Una hora després ja veiem el nostre objectiu, des de lluny pinta prou bé.

Segons la ressenya, és una torrentera amb el primer ressalt més dret, campes de neu i un parell de ressalts als ultims llargs. Trobem uns escaladors que la van fer el dia anterior i ens comenten l'estat de la via.

Superats problemes amb uns grampons, comencem a escalar. En Jordi es demana el primer llarg, que serà el millor de tota la via. Presenta una zona més dreta però que en Jordi no veu sòlida i l'esquiva per la dreta. Millor gel a la part de dalt. Pugem els segons, en Cristobal seguint en Jordi i jo, tiro pel dret. Millor gel de l'esperat, força humit però anant al tanto no cau res. Bon llarg. Reunió equipada en un arbre.

Fotos del primer ressalt. Ultima foto campes de neu intermitges.
A partir d'aqui, segons la ressenya 150 m de campa. I tant, llarga campa de neu amb poca inclinació fins a un mini ressalt de 4 metres que tampoc val massa la pena. Més campa fins a una zona més maca i encaixonada. La provo jo, però una zona de gel escàs que en tocar-lo ha deixat un forat d'un metre de diàmetre cap a una bassa amb aigua, i que tot i que es pot esquivar per l'esquerra en gel semi-bo, si asseguro el pas allà i tot cau, baixem cargol i jo, decideixo ni provar-ho. Guarrejo en mixte més a la dreta. Més campa de neu seguint el torrent, sense inclinació practicament. No fa pinta d'haver-hi res més, i al final decidim girar cua.

En resum, per mi, només val la pena el primer llarg. Potser 25 o 30 metres ben disfrutons. La resta, tal com estava, no val la pena.

Bé, ara ja sabem on i com està la cascada de Fontalba.

Èxode alpí: SEVIDE strikes back.

2010-01-28T13:36:00.011+01:00

Detallet al costat de les pistes d'esqui de fons, vist des de les vies de Ceillac, 200 metres més amunt.

Bé, han estat 6 mesos des que vaig posar el blog en stand-by. Menys temps lliure (obviament) i l’espatlla donant pel sac, sense diagnòstic ni solució a curt termini, han fet que no hi hagi hagut cap entrada al blog, i no és que no hagi fet alguna coseta, però res a destacar: matinals d’esportiva, btt, una matinal de gel escàs al Freser i passejades amb el nano.

No tenia clar si valia la pena tornar a posar en marxa el blog, sembla que també he caigut en la desgana generalitzada, però al final m’he decidit a reempendre’l, tot i que tinc clar que ara que disposo de menys temps, no em generarà tanta feina. I si a més, a algú li serveixen els comentaris de les vies, perfecte.

En resum: SEVIDE IS BACK!

Aquí la crònica de les actitats fetes a finals de gener del 2010, un cop passat el "paron".

Èxode alpí (20-24 de gener del 2010)

2 dies de vacances que em quedaven m’han servit per fer un cap de setmana llarg, planejat de feia temps per fer gel. Semblava que al final ens quedariem al Pirineu, on teniem feina pendent a Bielsa, però una bona pujada de temperatures ha fet que emigréssim als Alps, on sembla que hi ha condicions assegurades. Camp base: Ceillac.

1: Clara a l'esquerra i Nadia a la dreta. 2: més detall de Nadia, una via boníssima de grau assequible

Marxem ja dimecres l’Àlvar i jo per poder escalar ja dijous al matí. Ell és la segona vegada que fa gel, però es deixa enredar sense massa problemes, així que cap a les Orres on provarem Nadia (III/4, 180m). Som els primers al pàrking, mirem la via, que es veu justa de gel en algun tram, i sense tenir-les totes, anem a peu de via. L’Àlvar s’ho mira, i sense dir massa res em cedeix el privilegi de començar. Per ser la primera via de la temporada, impressiona (imagino que per ser la seva segona via de gel, encara impressiona més...). Primer llarg amb ressalts i gel acceptable, sense massa problemes s’arriba a la R equipada que queda a mà esquerra. D’aquí ja es veu el que des d’abaix sembla el pas clau: un tros de mixte super encaixonat protegit amb un pitó. L’Àlvar torna a declinar el plaer d’obrir, o sigui que li foto. És un pas boníssim, d’aquells que als que aspirem algun dia a ser alpinistes ens agrada: encaixonat, roca i estirar-se recolzant la punta dels grampons on toca, per picar la mica de gel que hi ha per sobre del bloc empotrat. D’aquí a la següent R és una tirada canalera amb bon glaç. El llarg és brutal! M’encanta.

La tercera tirada té una zona molt escassa de gel, i em torna a tocar de primer. La supero més facilment de l’esperat i deprés d’una mini campa de neu, la via gira a la dreta per després d’uns metres, trobar una bona R amb spits que permet veure el que sembla sí que serà el llarg clau de la via.

Quarta tirada també per mi. Primera part menys dreta fins a un bon repòs. D’aquí, queden uns 15 metres, que encaro intentant anar cap al diedre de la dreta, amb la meitat dreta en roca i la resta en gel buit, o sigui que de diedre gelat res, així que toca anar cap al tros més dret. La via no està picada, o sigui que m’ho curro de debò per superar els ultims metres i “voilà”, reunió a l’esquerra en un arbre. L’Àlvar, no el disfruta tant com jo, però amb la corda ben tensada, també arriba bufant a l’arbre. En 2 ràpels verticals, arribem a peu de via, tots dos super contents d’haver fet la via (jo més) i l’Àlvar exigint vies més fàcils per demà.

Només un problema, la meva càmera no tenia bateria, i la de l’Àlvar, es pensava que era al cotxe, o sigui que no hi ha fotos de l’escalada, només de la via.

Segon dia, ara ja si a Ceillac. Com que esperem que arribin en Jordi i en Pep, deixarem “les formes du caos” per quan hi siguem tots, així que avui toca vies fàcils com ha reclamat l’Àlvar. Comencem per la branca dreta de la Y (II/3+, 200 m). Via amb ressalts no massa alts. El primer molt picat, et porta després d’una campa de neu a la bifurcació i d’aquí busquem les parts més verticals dels altres ressalts fins a la part superior de la via. Baixem pel camí i arribem sota la Easy Rider (II/3 80m). És una canal glaçada molt estètica, però canalitza tot el que cau de dalt, i com que hi ha una cordada bombardejant, esperem que acabin. Faig jo el primer llarg i mentre recullo corda puja una altra cordada: maaaalo. I a més catalans... Bombardeig de gel per l’Àlvar que puja i li fot al segon llarg. A mig, li cau un piolet, que de miracle agafo (avui anem sense dragoneres i provant piolets). Quan puja el segon de la cordada que ens adelanta, li passa el piolet i acaba el llarg. Els altres rapelen per la via, deixant anar un roc que m’impacta al genoll. Emprenyat, els demano que esperin que jo pugi per rapelar. Arribo a dalt, i la fem petar, res de mals rotllos. Rapelem i ja hi ha un altre parell de cordades que s’atancen a la via per fer-la. Mentres, pel Walkie, ens truca en Jordi que ja han arribat. Els hem recomanat que vagin a la Y, ens trobem allà.

Ells fan la branca dreta i nosaltres, la branca esquerra de la Y (II/3+, 200m). És la tercera via del dia, i ja comencem a estar afamats i cansats, però la fem ràpid. Més dreta i amb millor gel que la branca dreta, però en la tònica. Ressalts i campes de neu, però 200 metres de desnivell més a les cames. Cap a l’apartament a dinar!!

1: Àlvar al primer ressalt, comú, de la via de la Y. 2 i 3: ell superant ressalts, 4: jo en un ressalt de la Y esquerra.

Tercer dia, toca “Les formes du caos” (III/4, 300 m). En Pep i jo ja l’hem fet, però la via val la pena. A més, per mi té l’alicient que serà la meva primera via important sense dragoneres... a veure com va.

És dissabte i em preocupa que hi hagi moltes cordades o sigui que volem ser els primers, i per un cop és així. L’inici de la via és ample i ens permet a les 2 cordades abordar-la cadascuna per un cantó. Trossos de gel transparent amb l’aigua que es veu per sota i sonant a buit de manera sospitosa fen que calgui vigilar en l’ultim terç del llarg. Reunions equipades. Per la dreta, on anem nosaltres, l’Àlvar ha fet una reunió intermitja, així que segon llarg per mi on ens trobem amb en Pep, que ha empalmat el llarg. Tercer per l’Àlvar, més curtet fins a una cova a peu del llarg clau. El fem tots per la dreta, tiro jo. És dret però està picadet així que es deixa fer bé, tot i alguna secció de gel prim a la part superior. Apuro quasi els 60 metres de corda fins a una R equipada a banda dreta, en una repisa penjada.

1: Jordi superant el seu segon llarg. 2, 3 i 4: jo superant el nostre quart llarg, per mi el clau de la via

Següent llarg sense masses complicacions fins a un llarg de transició per neu fins a peu d’una secció engorjada molt estètica, però molt picada. Sense problemes fins a l’ultim ressalt, també vertical, que cedeixo a l’Àlvar, que avui amb més confiança, obre sense problemes. Final de la via. Mentre esperem als companys, com que no tenim ningú més al darrere, i les 4 o 5 cordades que ens segueixen encara estan força avall, rapelem i tornem a fer aquest ultim llarg en top.

L'Àlvar a l'ultim llarg de les formes du caos

Baixant, en Pep i en Jordi es queden a fer la Easy Rider. Nosaltres, cap a l’apartament a inflar-nos a menjar i decidir què farem l’ultim dia.

Quart dia, toca llevar-se molt d’hora per recollir tots els trastos i tornar cap a les Orres, on la idea és provar Clara. Nadia la faràn en Pep i en Jordi, que tot i que no les tenen totes, es deixen enredar quan els hi expliquem lo guapa que és la via.

En arribar ja hi ha gent al pàrking. Maaaaalo.... però per sort, van a la Dancig Fall. L’Àlvar té un atac de mandritis i no vol escalar, es queda clapant al cotxe. Per sort, enredo als altres dos per no fer-me repetir via altre cop i provar Clara (III/4+, 180 m). Arribem primers a preu de via, quasi ni m’ho crec. Primer llarg per en Pep, fins a peu del que sembla el tros clau de la via. Aquest llarg per mi. Molt maco, amb el primer tros més dret i després cap a la dreta fins a la R equipada. Pròxim llarg per en Jordi, que sembla que no va massa fí avui... Ja només queden 2 tirades amb algun ressaltet més dret, però anem tard, toca el sol a la via i regalima aigua. Ja hem passat el més difícil però com que encara ens queden hores de cotxe fins a casa, decidim plegar veles i rapelar. Per sota nostra 4 cordades més.

1:Pep al primer llarg, 2: Pep al segon llarg, 3: Jordi al tercer llarg

4 dies intensos per mi, molt millor de l’esperat, doncs l’espatlla no m’ha fet mal. Tot i repetir alguna via, he gaudit de valent. Bon gel, fred i bona companyia!! Llàstima de no haver tingut ganes de forçar l’espatlla i provar els deures pendents de Ceillac: “Sombre d’heros”, amb el seu cigar vertical que vaig deixar a mig fa un parell d’anys. Queda pendent.

Blog Txapat!!

2009-08-19T15:19:00.006+02:00

S'ha acabat cremar els ultims cartutxos.
Arribat el dia, tanco el blog (el deixo en stand-by) per canvi d'activitat, que m'obliga a fer alguns canvis en el material:

material utilitzat fins ara.......................... material actual

així que,

Tanquem per paternitat

PD: pels que m'heu "animat" tant, sapigueu que NO em venc el material.... tornaré!!! però no sé quan :-)

Terra d'indiketes: ES LLUERT, compe d'escalada en bloc

2009-07-29T12:50:00.006+02:00

Santa Cristina d'Aro

RECOLLIDA DE DORSALS: De 9:30 a 10:30 h
COMPETICIÓ DE BLOCS GRAN FINAL DE BLOCS
6è grau (5+/6c+): de 10:30 a 12:00 h 6è grau (5+/6c+): de 18:00 a 18:30 h
7è grau (7a/7c+): 12:30 a 14:00 h 7è grau (7a/7c+): 19:00 a 19:30 h
8è grau (8a/+...): 14:30 a 16:00 h 8è grau (8a/+...): 20:00 a 20:30 h
COMPETICIÓ DE LLANÇAMENTS: De 00:00 a 01:00 h
LLOC: A la zona d’escalada del Pavelló Municipal d’Esports i a l’esplanada del costat
La competició es farà al boulder del pavelló, que consta de dos panells de tres metres d’amplada per sis metres d’alçada cadascún, avatibles individualment mitjançant un motor hidràulic. La prova es dividirà en tres categories: 6è grau (5+/6c+), 7è grau (7a/7c+) i 8è grau (8a/+...), amb concurs de llançaments inclòs a la nit. Els detalls del seu funcionament i de les diferents fases de la competició es donaran a conèixer durant la recollida de dorsals.
Hi hauran premis per als tres primers classificats de cada categoria i tots els participants tindran un obsequi de record i esmorzar. Al finalitzar la compe hi haurà servei de dutxes al Pavelló Municipal d’Esports.

Trobareu més informació sobre totes les activitats (BTT, cursa de muntanya i compe de bloc, si feu click a Matxacuca)

Pedraforca North Face: via del Guarda

2009-07-26T14:49:00.010+02:00

Osti quin viot!!

Sortim divendres al vespre en Gerard, l'Enric, l'Àlvar i jo direcció Pedraforca. Com sempre que anem al Pedra ultimament, arribar, bivac a l'hotel de mil estrelles al costat dels cotxes i sortir ja al matí en direcció a les vies. L'Àlvar i l'Enric van a la Homedes al Gat, en Gerard i jo cap a la del guarda a Cabirols (bona ressenya Onaclimb, tot i que manquen algunes de les assegurances marcades). En Gerard ha estat l'únic que s'ha deixat enredar per fer aquesta via (tot i els meus intents i els de l'Àlvar per convencer l'Enric, però aquest, només és fàcil d'enredar quan no sap on el portes, i ara tenia informació de primeríssima mà d'on el voliem dur i s'ha escaquejat!!). Com que la via és curta (4 llargs) i sembla que anirem bé de temps, ens ho prenem amb calma i sortim a les 8 dels cotxes. Al refu, ens separem, cada cordada cap a la seva via. Veiem força escaladors (després l'Enric em va dir que a la Homedes hi ha via 5 cordades!!!), esperem que ningú vagi a la nostra via. Adelantem una cordada a la tartera de Cabirols, ens diuem que van a la Civis-Genís... millor, així no ens farem cap nosa els uns als altres.

Arribem a peu de via i ens equipem. Decidim deixar una motxilla a peu de via per descarregar pes i agafem només aigua, uns estreps i una samarreta de màniga llarga per si de cas, així el que vagi de primer pot escalar sense motxilla. Comença en Gerard per primer llarg (V). No és difícil però hi trobem menys assegurances de les que marca la ressenya i ja et comença a posar a to pel que vindrà després. Complementem amb friends (de fet només portem això, 6 friends).

La segona tirada em toca a mi (6a). Comença amb un bolt per una placa vertical i de seguida agafa una fisura on hi ha 3 claus. El primer, de PM, però el segon, no sé si és d'aquells que tenia anella metàl.lica però ara és un ferro amb un forat minúscul per on no passa un mosquetó ni de conya. Hagués molat un tascó per passar el cable per dins, però els vaig deixar al cotxe. Té un cordinillo del 3 passat... quin riure, no xapo ni boig. Em penjo del clau anterior per mirar el pas una estona. Total que toca apretar una mica i tirar fins al següent clau, aquest si que és bo. Després ve un bolt al mig d'una placa i a partir d'aquí ja no es veu res fins força amunt (més tard, una cordada que està en una via veïna ens diu que els pitons van saltar amb la volada d'un paio). La fisura, de mans vas fent, però els peus són llisos de colllons... Si et desvies cap a la dreta, abandonant momentaniament la fisura, hi ha més canto. Com que la cosa allunya m'ho vaig rumiant fins al punt que estic a punt de baixar... però els ànims d'en Gerard i que no seria fàcil baixar-me, em fan tirar endavant. Un parell de friends que entren de "muerte" fins a un tac de fusta que tot i estar ronyós, xapo. Segueix un altre tac i un pas atlètic per posar-te sobre l'esperó, un cop acabada la fisura. 2 pitons (supos antiga R) i ara toca flanquejar fins a la R. Aqui faig un A0 per xapar el següent pitó, i d'aquí, flanquejant amb una bona timba sota els peus fins a la R. En Gerard puja i no sé pas què diu sobre el dia del meu naixement i la meva mare mentre escala el llarg. Arriba a la R i comentem que el llarg és fí, fí i que l'ha suat.

Tercera tirada per en Gerard (6a+, ara que si li donen 6b com a la web dels Ressenya, m'ho crec). Es veu el primer bolt uns quants metres en diagonal a l'esquerra, deixant una evident fissura que pujaria recte amunt. D'aquí, amb bon canto fins a la fissura de sota el sostre, ben equipada amb pitons ronyosos. El pas clau és sortir del sotre per un diedre vertical, amb bona presa però més escàs d'assegurances. Llàstima perquè en Gerard ha de fer un A0 en un pont de roca, sinó es treu el llarg a vista. Jo pujo flipant de com s'ha tret el llarg aquest bou!!!. Arribo al diedre de sortida amb els braços cuits i m'he de penjar en una cinta per descansar. Miro d'on estic penjat: una V podrida a la que ja només li queda una orella!!! desxapo i tiro amunt, previ A0 al mateix lloc que en Gerard. Arribo a la R rebentat amb els avantbraços com fustes. Collooooons, quin paaaaati!!! Com diria en Pep, quins MELONS que ha tingut aquest bou per obrir això!!! A mi m'ha faltat pila!!

Quarta tirada (V+), per mi... però he arribat tant, tant cuit que li dic a en Gerard que el faci ell. Sort. La sortida del llarg apreta de debò, per un diedre que just xapar el bolt que es veu, has de sortir a l'esperò de l'esquerra per anar trobant cantos. Un pont de roca (que a mi m'ha servir per fer un nou A0) i després festival de cantos que cal anar buscant. Quasi tot a partir d'aquí a protegir amb friends (n'hem posat 5 dels 6 que duiem), que altre cop entren de fàbula. Arribo a la R i de seguit tiro a l'esquerra fins a la instal.lació de ràpel. Quan arriba en Gerard, comentem la jugada i el felicito, perquè avui s'ho ha currat de debò.

Baixada: un primer ràpel curt que et deixa en una feixa. D'aquí busquem el següent ràpel que està més avall, a l'esquerra, en una evident canal (passamà de cadena amb el bolt central petat, però que et permet arribar a la instal.lació). Aquest ràpel és vertical i llarg (uns 50 m). Uns metres a la dreta (mirant la paret) es veu la ultima instal.lació de ràpel (evitable si es vol desgrimpar), curt, d'uns 15-20 metres, que ens deixa a peu de la Civis-Genís, on haviem deixat la motxilla i el calçat. D'aquí, comode baixada per la tartera de Cabirols i fins al refu, on toca menjar i beure.

En la meva modesta opinió, un viot!! Exigent físicament (cal anar amb pila, doncs tot i que hi ha canto, et deixa els braços fets pols. Aqui és on jo he pecat!!) i psiquicament (cal anar sobrat de coco). Semi-equipat: cal dur un joc de friends, sobretot mitjans. L'estat d'alguna de les assegurances, deixa força que desitjar... no sé si dir la paraula maleïda de les polèmiques... cadascú que opini el que vulgui, però algun dels pintons no resistiria un vol. Ah, i és cara nord: no ens ha tocat el sol en tota la via, i jo en màniga curta i amb la brisa que bufava, he patit fred (o igual era la por, jajajajaja).

Agulles de Travessany

2009-07-12T20:55:00.009+02:00

Cada dia queda menys...

Curta escapada amb en Gerard per fer la cresta de les agulles de Travessany. Sortim divendres a mitja tarda, per arribar a la presa ja de nit, i com que ja anem sopats, directe a dormir. Em sorprèn la gent, que com nosaltres, sense furgo fa bivac o dorm a la tenda.
En llevem d'hora i enfilem ràpid cap a les agulles. El primers metres massa rapids, quasi em fan treure l'esmorzar... Bon ritme de pujada i en 2.30h ja som a peu de via.
Seguim la ressenya que hem trobat en un vèrtex (en pdf al blog de l'Oscar Alemán). De material, hem dut un joc de fisurers, un de friends i hem passat amb 2 cordes de 3o m.
La primera agulla, com et despistis i tiris molt cap a l'est, te la saltes, així que enfilem per varies terrasses fins assolir el cim, sense gaires complicacions. Baixem a la bretxa desgrimpant i comencem la segona agulla. Se segueixen uns diedres amb tendencia a anar cap a la banda est (aqui ens encordem per més seguretat, malgrat el terreny no és difícil però si vertical). S'arriba sense massa complicacions al cim de la segona agulla. Es baixa fins a una instalació de ràpel que queda una mica amagada però que trobem gràcies al passamà (2 cordinos) que t'hi porta. Ràpel de 20 metres, vertical i que et deixa a peu de la següent agulla.
La tercera agulla s'ataca directe, buscant la zona més fàcil de cada secció. Aquí en una placa més llisa, per anar més còmodes, ens posem els gats. Del cim, busquem el camí més fàcil entre blocs per arribar a la següent bretxa.

Fotos: 1-En Gerard a la segona agulla, 2- jo a la segona agulla, 3-pujant la tercera agulla, 4-baixant de la tercera agulla per terreny fàcil
La quarta agulla és la més alta i potser la més tècnica (IV+). Inicialment es flanqueja a l'esquerra, en direcció oest (ull, que la ressenya diu a la dreta-oest). Trobem un pitó que ens indica per on va la via i un parell de friends abandonats (fets caldo). Després una secció més facileta, buscant la zona més fàcil entre blocs fisurats i arribem al cim. Baixa, desgrimpant algun passet fàcil i arribem a la bretxa.

1-Primera placa de la quarta agulla un cop fet el flanqueig, 2- ultims passos de la quarta agulla
La cinquena agulla, segons la ressenya és més fàcil. Així és en el primer tros, però després s'adreça en un diedre abans d'arribar a una petita zona horitzontal, al que jo li donaria IV-IV+. Clar que pot passar que en haguem liat i haguem buscat un camí alternatiu, però mirant les fotos, veig que els companys del Matxacuca que la van fer fa 15 dies, també van passar per aqui. Després una baixada un xic extranya amb tendència a l'esquerra (oest) per seguir per unes fisures i diedres fins al cim.

1- vista de la cinquena agulla, 2-diedre fissurat a la cinquena agulla, 3- ultims metres abans del cim de la cinquena, 4- crestejant per buscar els ràpels, 5- segon ràpel de la cinquena agulla
Un cop al cim, es va per una zona més horitzontal i aèria buscant les instal.lacions de ràpel. El primer, un mallón en 2 cintes passades per un bloc, d'uns 5 metres. Se segueix uns metres més fins a trobat 2 spits que et permeten fer un altre ràpel curt. Uns metres de baixada fins a trobar la tercera i ultima: 1 sol spit per fer un ràpel de 10 metres que et deixa a la zona de baixada si no vols continuar cap al pic de Travessany. Es baixa per la banda est per una zona herbosa força dreta fins a la part més baixa de les agulles, que rodejarem per la seva banda est fins a tornar a l'inici de les vies. D'aquí al refu i al cotxe.
Com que jo tinc compromisos a casa, de seguida carretera fins a Girona, on he de deixar en Gerard.

Écrins: últims cartutxos (segona part)

2009-07-05T18:01:00.014+02:00

Couloir Singer a la Barre Noire+directa Coolidge a la Barre des Ecrins

Després de dormir al camping d'Ailefroide i descansar les cames, tocades de la baixada de la Dibona fins al cotxe, toca tornar a empaquetar el material i menjar per pujar cap al refugi dels Ecrins. L'objetiu: la barra dels Écrins (4102 m). Agafem el material justet: 3 pitons per si de cas, bagues llargues i 3 cargols de gel. La meva idea és fer la normal a la barra però en Pepitu té entre cella i cella el couloir Singer a la Barre Noire, i jo penso que si fem aquesta, també podem enllaçar amb la nord directa a la Barra. La méteo pinta estable, així que carreguem els motxillots i cap a dalt. Ens esperen 4 hores fins al refugi, i les cames encara estan ressentides del dia anterior.
Ens ho prenem amb calma i sortim cap a les 12 del migdia. Jo, la veritat pateixo per les nuvolades que creixen i apreto el pas, que no em vull mullar. Per sort, no plourà, però el neguit no me'l treuré fins a arribar al refu...
Sota un sol potent quan els nuvols no el tapen, pugem primer fins al refugi del Glacier Blanc, on fem una parada tècnica. D'aquí, 2 hores més fins al refugi dels Écrins, previ pas per la glacera. En Pep es retrassa una mica i jo m'enganxo amb uns cordobesos i pugem junts fins al refugi. Des de la glacera fins a dalt, una ultima pujada que no s'agraeix gens.
Al refu no hi pugem ni sac, hi ha mantes. Imprescindible reservar abans. Nosaltres 2 i uns bascos som els únics que ens hem pujat el menjar. Jo, de seguida em poso a sopar i ràpid al llit, que a les 3 am ens hem de llevar, com quasi tothom. Aquí em torna a venir al cap perquè no m'agraden massa els refugis: intentes dormir i la gent xerrant a l'habitació, ronquets, gent maleducada que si intenten dormir, fan callar tothom però que quan es lleven no tenen cap mena de problema per xerrar i riure encara que hi hagi gent que no es lleva a la mateixa hora que ells (pobres cordobesos, que volien dormir fins les 6....).
Esmorzo bé (té i pa amb mermelada) i preparo les coses. A les 4 comencem a caminar. Som els últims (que raro!!). Ho baixem tot del refugi per no haver de tornar fer la pujada per recollir res i ho amaguem darrere unes roques, esperant que hi sigui a la tornada.
Seguim la linia de frontals que puja per la glacera, però en arribar a la pujada, ens desviem. Tothom va per la normal (70% de la gent farà el Dôme de Niege) però nosaltres pujarem pel Couloir Singer a la Barre Noire (no ho tenia gens clar però al final em deixo convencer... com no! si sempre sóc jo que enredo en Pep, aquest cop em deixo enredar, amb la condició que ell tirarà primer). Asseguro en Pep a passar la rimaia, costa lo seu perquè la neu està una mica tova. De seguida al couloir la cosa canvia: poca neu sobre una capa glaçada més dura que fa que només es clavin les puntes frontals dels grampons i et fa tirar de bessons tota l'estona. Jo començo a patir: un cansanci anormal i mal de panxa que ni amb una profunda aportació a l'efecte hivernacle puc solventar... A mitja via li dic a en Pep que munti una R, que necessito descansar.... Uns minuts de repòs em permeten seguir de nou el ritme d'en Pep. Pugem en ensamble i de tant en tant he d'estirar la corda i fer-lo parar. Low bat, low bat, low bat... és el que em diu el cos. Menjo i bec, però no recupero... Pas a pas, arribem al final del couloir, però no recupero. Ara flanqueig fins a enllaçar amb la normal, però jo m'hi arrossego. Evacuació d'emergència a 3800 metres... sembla que em trobo millor??? no, un pur miratge. Em plantejo abandonar però em sap greu per en Pep, crec que és el seu tercer o quart intent a la barra... Tiro d'orgull i pas a pas, ens plantem davant la rimaia per enfilar la directa Coolidge, directa al cim. Parlem amb en Pep i li dic que puc pujar però a poc a poc i que si vol que pugi, ha de ser a llargs. Accedeix. Passem la rimaia. Tenim traça oberta en la part inferior de la paret. Aquí vaig millor però també és un miratge. Pujo a ritme de vuitmil: 15 o 20 passes i he de parar, buit... Demano un parell de reunions per descansar. En Pep, pacient, m'estira i m'espera. L'ultim terç de la paret has d'anar vorejant roques, amb neu molt més dura, traccionant amb els piolets. No és difícil però sí exposat. Cal anar al tanto, i jo en el meu estat, extremo les precaucions i això ens fa anar lents, i més tenint en comte que fem un parell o tres de reunions abans de sortir a la part est de l'aresta, que aprofito per desacnsar i recuperar l'alè. Triguem una hora i mitja a fer aquests 170 metres que hi ha des de la rimaia al cim, però al final cim!!! Jo què sé, però em començo a trobar millor, la xocolata, el formatge, les barretes i el liquid deuen fer efecte (i segur que l'evacuada anterior també). Uns minuts al cim, però encara queda la baixada.

Una cresta en teoria fàcil però amb força neu. Estic quasi recuperat i tiro jo encapçalant la cordada. El punt més exposat és just abans d'arribar al pic Lory, quan l'aresta es fa molt estreta i aèria. Amb grampons és força incòmode. Ens creuem amb una cordada que puja i en tenim una altra al davant que baixa, que han pujat per la normal. Del pic Lory, uns metres més per l'aresta rocallosa fins a arribar de nou a la neu. Localitzem uns ràpels que ens estalviaran d'arribar a la bretxa Lory i en 2 tirades de 30 metres ens plantem de nou a la rimaia. El Dôme és aprop però prefereixo guardar les forces que em queden per la baixada. Ja només queda baixar per la normal. Lentament i vigilant, és tard i el sol apreta. Cal saltar un parell d'esquerdes però arribem de nou al glaciar sense contratemps. Ara sí, ens felicitem i tirem cap a recollir el material. Cuinem alguna cosa al glaciar mateix i tirem avall.

Fotos: 1, vista de la directa nord a la Barra/2, vista des de la cresta fins al cim/3, punt delicat de la cresta abans del pic Lory/4, primer ràpel per arribar de nou a la rimaia.

14 hores després de sortir del refugi arribem al cotxe, esgotats, adolorits, afamats....
La combinació d'aquestes 2 vies és una manera diferent de fer la barra, sense l'aglomeració de la normal. Són vies fàcils, però cal vigilar, són llargues i en algun punt exposades. No cal menyspreuar la via normal a la barra. És una aresta amb algun pas delicat, al meu entendre, no apte per iniciar-s'hi, penso que ja cal dur rodatge en crestes per fer la Barra del Écrins per la normal.
Al camping d'Ailefroide, mengem a dues mans. Dutxa i a dormir. L'endemà voliem escalar però estem tant tocats que preferim anar tirant cap a casa tranquilament. Abans però provem algun dels blocs de la vall. Ailefroide és un paradís per escalar: parets per tot arreu, vies per tot arreu, blocs per tot arreu... potser hi tornarem, jo potser trigaré més :-)

Écrins: últims cartutxos (primera part)

2009-07-05T17:30:00.013+02:00

Agulla Dibona: via Berther-Boell-Stofer (amb alguna variant), 350 m. Vè màxim.
Al final canvi de plans, a última hora, com sempre.... tinc uns dies de vacances pensats per cremar els ultims cartutxos. La idea era Pirineu: Salenques era l'objectiu, i la resta de dies ja els ompliriem, però al final no ha sortit com volia i acabem fent un canvi de plans amb en Pep i tirem cap als Alps, als Écrins. 2 objectius: la Dibona i la Barra els Écrins, les vies, a triar.
Així doncs, sortim dimarts en direcció primer cap a Les Étages, on deixarem el cotxe. Arribem passat migdia, i ens ho prenem en calma, doncs només hi ha 2-3 hores fins al refugi Soreiller. Dinem, preparem les motxilles amb tot els ferros i menjar i tranquilament comencem a tirar cap a dalt. En qüestió de 20 minuts, el cel es tapa i comencen a caure gotes, i encara ens queden 2 hores ben bones fins al refugi. Comença a tronar i a ploure de valent... tots 2 hem vist una roca que ens podria servir de refugi i hi fem cap corrent. Una hora de tempesta i nosaltres asseguts dins la mini bauma que fa la roca, secs i veient la gent que baixa de la dibona sota la pluja. Quan passa la tempesta, tirem amunt, seguint el camí que enfila cap al refugi. Un cop passes el torrent, de cop es veu allà. Una agulla esmolada, maquíssima, brutal. De debò que impressiona pensar que l'endemà hem de pujar al cim. Entre gotes arribem al refugi. Temps per deixar les coses al llit i començar a sopar (escàs, que es el preu que té alleugerir pes) i de seguida a dormir.

Agulla Dibona, amb la via a fer. Extret del blog dels kutrescaladors k pa team

La via triada és la Berthet-Boell-Stofer, i ens diuen que sóm els unics que farem aquesta via, així que no cal matinar tant. Ressenyes al Madtem i al blog dels kutres. El sol toca a la paret a partir de les 8. Arribem a peu de via i "surprise" una cordada ja a la primera reunió i una segona que comença, així que toca esperar. Sembla que la parella francesa que tenim davant, farà quasi la mateixa via que nosaltres: toca anar a remolc.

Fotos: 1, vista de la via des del refugi/2, vista de la fissura Madier des de peu de via/3, en Pep sortint del tunel/4, en Pep al tercer llarg.
Primer llarg: de tràmit, una mica confús, jo em lio i el faig massa a l'esquerra, rampes fàcils. En Pep no ho veu gaire clar, aixi que em tocarà obrir tots els llargs.
Segon llarg: curiós, va uns metres per dins d'una mena de túnel. Després ressegueix el diedre Madier fins a la reunió. Quasi tot equipat amb spits i algun clau. Poso un fisurer per arribar a la reunió per l'esquerra ja que hi ha la parella ocupant la part dreta.
Tercer llarg: ja agafant una vira que va a la dreta. Fisura ample que protegeixo amb un friend. Es van trobant claus. Reunió en una còmode repisa.
Quart llarg: en teoria la Berthet va més a la dreta d'una linia d'spits. Els francesos tiren per aqui i decidim imitar-los. La veritat és que val la pena. És més dret però molt ben assegurat. Disfruto el llarg moltíssim.
Cinquè llarg: sembla que ha de ser com l'anterior doncs es veu un spit però és l'unic, i el fa perdedor. La cordada anterior aqui es lia i com que no ho veu clar, baixa de nou a la R. Jo tiro amunt, buscant sempre l'aresta. Cal anar-ho equipant tot. Penso que aquest és un llarg clau per no perdre's. Cal tenir clar i localitzats 2 agulles que hi ha a l'aresta i que queden just abans de la vira Boell. Reunió aèrea sobre 2 claus.
Sisè llarg: uns metres amunt i de seguida es localitza la vira Boell, que ens permetrà canviar de cara de la Dibona. Flanqueig fàcil però cal anar al tanto. Un parell d'espits. Reunió just abans d'un diedre que queda a l'esquerra. Aqui coincidim amb un parell d'alemanys (crec), que fan la "visita obligatòria". S'han liat i han tirat pel diedre, quan han de tirar amunt. Ni papa d'anglès ni francès, així que com puc, els explico que la seva via no va per allà...

Fotos: 1, Pep al cinquè llarg/2, Pep a la vira Boell/3, Pep al setè llarg, després de la mini-encigalada/4, Pep desgrimpant la zona de III un cop fet el ràpel final
Setè llarg: uns metres pel diedre (primera assegurança un spit). De seguida que el diedre trenca a la dreta per una mena de vira, s'ha de pujar, però jo em lio i tiro uns quants metre més amunt, cosa que m'obliga a fer una R intermitja perquè el fregament de la corda seria brutal. Després es flanqueja cap a la dreta i es va a buscar una reunió aèrea que es veu a l'aresta.
Vuitè llarg: "canneleures Stofer". Un llarg maquíssim, per mi dels millors de la via. A la dreta veus la linia de bolts de la visita obligatòria, i et venen ganes d'anar-hi però entre algun pitó i algun friend, se supera aquest llarg. Repeteixo: maquíssim.
Novè llarg: un spit comú amb la "visita obligatòria" i després a la dreta per terreny més fàcil. És un llarg força curt. Aquí el bon temps que teniem s'acaba i el cel s'ha tapat tot. La idea d'estar aqui dalt i que comencés a tronar com el dia anterior no m'atreu gens i tiro amunt a tota llet de seguida que en Pep arriba.
Desè llarg: altre cop a la cara est. Aquí no trobo res, i la possibilitat d'haver-me perdut em comença a amoinar fins que trobo un friend empotrat que no sortiria ni amb dinamita. La via va per aqui... Reunió en una llastra amb tota la verticalitat de la cara est sota els peus.
Onzè llarg: comença per una xemeneia vertical amb un clau ronyós al mig. Superats aquests primers metres gira a la dreta per terreny més fàcil. Un friend abandonat diu que no som els unics a passar per aqui. Impossible de recuperar, i la meteo cada cop pinta pitjor així que tiro amunt però em quedo a 4 metres del cim quan en Pep em diu que recuperi corda, quan encara estic escalant.... Reunió en un bloc. Amenaça de ploure i li dic a en Pep que deixi el puto friend i tiri amunt (sembla que l'havia aconseguit girar però encara no sortia). D'aquí tira cap al cim i ja localitza la instalació del ràpel (cadena i anelles). Em fa una foto al cim i baixem a tota llet amb un sol ràpel per la via normal de pujada fins al coll. Recuperem les cordes i un petit destrepe en flanqueig a l'esquerra ens deixa a la fí de les dificultats.
Ara sí que parem una mica, un parell de fotos, menjar, felicitacions... i comença a pedregar. Encara hem de baixar tota la zona nevada, fàcil però sense material de neu cal anar al tanto. Sota la pluja arribem al refu.
Mengem una mica, comentem la via i de seguida que deixa de ploure, tirem avall cap al cotxe. De reüll anem mirant l'agulla que tant bon regust de boca ens ha deixat. El cel es va ennegrint altre cop. Quan som a prop del "refugi" de roca que ens va evitar mullar-nos el dia anterior, torna a tronar i comencen a caure gotes. A córrer cap avall s'ha dit!! Arribem al cotxe segons abans de la tempesta: pels pèls.
Com que plou tant, només podem tirar avall, així que comencem a conduir fins a Aillefroide.
En resum: bona via, assequible. Semi-equipada, a complementar amb un joc de friends (nosaltres en duiem dos però només en vam fer servir un, més grossos que petits) i un de fissurers (prescindible si portem friends petits).
Estant una mica més fort (o amb algú que m'estiri si em ve la cagalera) faria la "visita obligatòria", via de 6a o 6a+ tota equipada amb bolts. Però com a via assequible, la que hem fet, que et deixa un molt bon regust!!!
Millor fer-ho en dues jornades: la primera per aproximar i la segona per escalar i baixar. Són uns quants metres fins al refugi i et deixen força cuit. Si a més després has d'escalar i després baixar... acabaries fos. Millor fer nit al refu. Guardes molt simpàtiques, zona de cuina lliure. No cal sac de dormir. Ah, i no fan descompte amb la tarja de federat (ni habilitada ni res....).

PD: penjaré més fotos quan en Pep em passi les que va tirar ell, algunes de bones dels llargs clau!!

Camí del Tro a la Sud del Pedraforca

2009-06-21T21:21:00.008+02:00

A la meva edat, i tot just em desvirgo ara a la sud del Pedra. Quin tros de paret!! Ens hem decidit pel Camí del Tro (ressenya dels Ressenya, aqui), i com que l'Àlvar ha estat l'únic que s'ha deixat enredar, ens iniciarem junts a la sud del Pedraforca (val a dir que és la segona via llarga per ell...)

Arribem divendres a la nit al pàrking del mirador amb l'Àlvar, rebuts per una bona tempesta que ens impedeix fer l'habitual vivac. Hem agafat una tenda per si de cas, però plou tant i tant fort que no hi ha nassos ni d'intentar muntar-la, així que després d'uns minuts de mirar el panorama, decidim dormir al mateix cotxe. El planning de l'endemà, dependrà de la meteo i de com estigui la roca.

A la sortida del sol, primera visió del panorama... buuufff, a ronxar una mica més. Cap a quarts de 8 sembla que el sol surt amb ganes i tot i no tenir-ho clar, decidim que ens acostarem a la paret, ni que sigui a veure-la. Esmorzar ràpid, agafem els trastos i enfilem cap al refu per agafar aigua. Enfilem cap a la tartera, i comencem a pujar lentament fins a les costes d'en Dou i d'aquí, flanquejant fins a peu de paret. Arribem a peu de via, sabem que no ens hem de confondre amb la veina LLamp del Tro, de manera que no parem fins que trobem els espits (la veïna està equipada amb bolts).

Fa solet i a sota, un mar de núvols ho tapa tot. La paret sembla seca, excepte alguna zona d'on ha regalimat aigua des de la vegetació, però sembla que no ens emprenyarà en excés. Mirem amunt... òstia, que està dret això.. impressiona una mica. Ens equipem i "amablement" l'Àlvar em cedeix el privilegi de començar. Va bé (però torno a mirar amunt...). El primer comença per uns passos més d'adherència de peus però es deixa fer bé. Alguna bústia molla, però la resta bé. El segon llarg (li fot l'Àlvar) més dret i més duret, comença cap a l'esquerra i enfila vertical per uns mini-diedres, on cal vigilar de no tocar gaire verd, que està moll i rellisca. La tercera tirada, altre cop per mi, al meu entendre té el passos clau just sortint de la reunió, on hi ha uns passos finets fins a una llastra. Aquí poso un friend per tranquilitat, per uns moments em ve la moto a una cama fins que l'aconsegueixo dominar... d'aqui bon canto fins a la R. L'Àlvar puja com si res. Seguim amunt ja sense més complicacions.

El mar de núvols puja i ens comença a envoltar. Hem deixat les motxilles a baix i no portem res per abrigar, així que de seguida que s'acaba la via, comencem a rapelar per la mateixa (tots els ràpels equipats).

La via és molt bona, la roca boníssima i l'ambient brutaaaal. Equipament: molt correcte, no cal posar res, només per assegurar algun pas que allarga però els trams més complicats estan super ben equipats. La majoria de l'equipament són espits, tot i que hi ha una mena de pitons amb anella que costen més de veure ficats a les fisures. Moooolt recomanable.

PD: totes les fotos són fetes per l'Àlvar, que la meva càmera s'ha quedat a la motxilla.

Haus-Estrems al Gorro Frigi

2009-06-15T11:17:00.010+02:00

10- Via del Carles / 12- Haus-Estrems Extret de la web dels Kpujo.

Diumenge, després de molts (massa) dies sense poder fer res de res, ens acostem altre cop a Montserrat amb la gent del Matxacuca. Hem organitzat una sortida pels socis i anem a Montserrat a fer via llarga i fàcil. Som 6 i ja decidim les cordades: Quico-Rodri, Enric-Àlvar i Pep-Sergi, i cadascuna tria la seva via: Gede, Carlos i Stromberg respectivament.
Pugem per les escales en direcció Sant Benet (osti, tantes vegades anant als gorros i no havia pujat mai per aqui, més directe i curt que la volta que feiem sempre per funicular de Sant Joan. Comentem amb en Pep, el meu germà, que mira que érem burros...). Petit despiste inicial que ens fa confondre la gorra Marinera amb la Frígia però al final acabem a peu de les vies.
En Pep i jo anem cap a l'Stromberg però ja hi ha una cordada que la comença, una que espera, nosaltres i a la poca estona una altra. Decidim, com els ultims fer canvi de plans i comencem a buscar a les ressenyes alguna via que ens agradi i no haguem fet: la Haus-Estrems. Com que anavem a la Stromberg que està equipada amb bolts, no porto ni estreps ni plaquetes ni friends, 1 sola corda de 70... sort que en Pep es previsor i ha dut 4 friends i els estreps.
La via comença per una placa inclinada de III, comú amb la Montpart. La idea era enllaçar els 2 primers llargs, però en Pep decideix quedar-se a la primera R. El segon llarg deu ser de IV i en la tònica montserratina. Tercer llarg, tiro també jo, aquest ja va cap al marcat diedret de la Haus. Aqui comença el tema: 1 buril rovellat sortint de la R i res més fins al sostret... que guay (poseu-hi un to irònic quan ho llegiu)!! El diedre el faig en lliure i està equipat amb ferralla de fa 50 anys, mig podrida, i amb cordinos no menys podrits (però com que anavem preparats per fer una via amb bolts, no porto res per canviar-ho...), així que a apretar toca. Llàstima perquè es força xulo. Surto del diedret i un cop superat poso un friend. Ara ve una placa dreta en la que sóc incapaç de veure cap assegurança... m'ho remiro una estona i tot i que no sembla difícil, un possible vol llarg sobre un friend i ferralla podrida no em ve gens de gust, així que escaquejo flanquejant a l'esquerra. A partir d'aquí, 1 tirada més que fa en Pep sense gaires complicacions i la última, sortint pel dret a la ultima part abans d'arribar a la creu on faig la R.
Aqui ens trobem amb els companys, que fa una estona que ens esperen.
Baixem per la normal i retorn (per iniciativa meva, mal que em pesi) pel camí del funicular de St. Joan. Ostia, que es fa etern... no ho recordava. Torno a comentar amb en Pep, lo burros que erem 10 anys enrere de venir per aqui i no haver provat mai les escales....
Arribem assedegats al Monestir: 1 l de fanta i 1 de cervesa=2 litres de clareta fresca!!!!

Algunes de les fotos:

1. Enric i l'Alvar a la R1 de la via del Carles. 2. Pep al primer llarg de la Haus. 3. Jo mateix al segon llarg.

1- En Pep empalmant els llargs 4 i 5, 2. Detall de la ferralla podrida del diedret, 3- Tots al cim del gorro

Montserrat: Boy-Roca a l'elefant (V+/A0, 160m)

2009-05-31T18:29:00.010+02:00

Aquesta és una d'aquelles vies que feia anys i anys que estava pendent (ressenya dels Kpujo aqui). De fet, quan ahir dissabte enfilaven el camí, primer passant pel parking i després cap a Sant Benet, parlavem amb en Pep, el meu germà, que devia fer almenys 10 anys que no repetiem aquest camí. M'aventuraria a dir, que jo segur que l'ultim cop que vaig venir per la zona va ser amb ell, abans que emigrés i la via llarga montserratina caigués en l'oblit per nosaltres com a cordada (i per mi en resum, si no conto la Easy Rider que vaig fer l'any passat amb en Gerard). Molts records quan enfilem el camí, per sort, l'elefant, la mòmia, la panxa del bisbe, totes les agulles de les que no en sé ni el nom... i els gorros són on sempre, esperant la nostra tornada. El convenço per acompanyar-nos a mi i l'Enric a l'elefant, a la Boy-Roca, que ell ja ha fet i coneix (segur que ha accedit perquè sap que el llarg xungo es pot fer en artifo i no requereix la seva millor forma, esperant que la recuperi aviat). Recordem els nostres inicis al gorros, en Martin (un txec que escalava amb botes de futbol amb la sola modificada i una motxilla carregada de llibres i amb el mocador al cap... quina fila!), un ràpel que no arribava a terra, llamps i trons a l'elefant.... ostres, d'això en fa més de 10 anys. I fins ara no hem trobat un moment per tornar a la zona... massa temps, segur.

De la via, deu estar tot dit i comentat per tota la blogosfera. Així que penjo algunes fotos i només afegeixo que el tercer llarg, el que m'ha tocat a mi, és maco maco. I dur (per mi almenys). Anava amb la mentalitat d'encadenar-lo, i a vista. Però no ha pogut ser, em falta pila encara, així que he hagut de penjar-me de les cintes alguna vegada i "acerar" alguna altra, però no m'han calgut els pedals. L'Enric l'ha bufat i renegat, però com sempre, arriba a la R, i en Pep, tranquil, l'ha fet pedalant quan ja no ha pogut més en lliure. El reequipament correcte (només no hem trobat el parabolt del primer llarg).
Bon feeling i bons records i sensacions. M'ha agradat que en Pep s'animés a tornar amb mi a Montserrat.

Fotos: 1 Pep al primer llarg, 2 Enric al segon, 3 jo al tercer, 4 Enric al tercer

Fotos: 1: Enric al tercer llarg, 2 Enric al quart llarg, 3 la cordada al cim

Vingrau: le Petit Dru (110 m V+)

2009-05-24T16:36:00.011+02:00

Dissabte 23 de maig, donem per acabada la fantàstica temporada hivernal que ens han regalat aquest any i comencem a escalfar motors per la roca. Sense fer res seriós en roca durant tot l'hivern, cal una mica de rodatge per agafar confiança, així que optem per una via assequible i amb poc compromís: le Petit Dru, a Vingrau (ressenya a la web dels ressenya, com quasi sempre).

L'aproximació és evident, tot i que per no perdre la costum, seguint uns francesos ens desviem una mica. Cal deixar el cotxe en una mena de parking a la banda dreta de la carretera (en una curva de quasi 180º). Les parets queden a la nostra dreta. Nosaltres hem de seguir el camí, ben marcat que va pel fons de la vall fins a passar una collet des d'on ja veien el Petit Dru. Seguim en direcció a una cabana lliure que queda just davant, a uns 10' de peu de via.

Arribem a peu de via, i ens equipem. 5 llargs, en Jordi s'ofereix per fer el primer. Comença per una placa inclinada i lleugerament polida, on veiem un spit. De seguida puja cap a una llastra amb 2 pitons. Aquí es lia una mica i tira cap a l'esquerra, però recula i veu un altre pitó més a la dreta. Cal tirar per una altra llastra. La cosa es va posant dreta. Arriba a la primera R (2 quimics) però com que queda corda, empalma amb el segon llarg i va tirant. Comença per una zona més dreta amb bon canto. Un cop superat això, la via va una mica cap a l'esquerra però no veu les assegurances i tira pel dret protegint amb friend. Arriba a la segona R, a peu d'un marcat diedre (2 quimics). En Gerard tirarà de primer en aquest tercer llarg, la idea és que si va bé, empalmi amb el quart. El diedre està polit i t'escup una mica si intentes anar per dins. Protegit amb spits i pitons (opcional un friend als ultims passos). R just en acabar el diedre (15 metres??).

No empalma els llargs i pugem. Ara em toca a mi, quart llarg fàcil on només cal anar buscant els pitons per seguir la via, fins que arribes a la 4ª R (2 quimics), vull tirar per empalmar els 2 llargs però la corda tiba molt pel fregament i el llarg que ve és dret. Munto R i pugen les 2 fieres. L'ultim llarg el torno a fer jo de primer, va per una llastra ben assegurada però vertical i que també rellisca una mica.

Té bons "cantus" i es pot superar sense problemes fins a dalt de tot (protegeixo amb un friend, que quan tinc posat veig que té un pitó a 30 cm.... no coment...) Ultima reunió també amb quimics. Pugen aquest parell i mengem una mica un cop acabada la via. Baixada evident fins a peu de via.

Pedalant pel Cabrerès

2009-05-18T13:15:00.007+02:00

Veient el títol del post, sembla que m'avanci una setmana a la macro-mega-sortida en BTT que hi ha pel Cabrerès però la cosa no va sobre rodes. Feia molt que no treia el pedals i a més aprofitant que anàvem a dinar a Cabrera per celebrar l'aniversari de la Marta, enredo el meu germà per fer la via GEM (la ressenya a la seva WEB).

Cap dels 2 haviem pedalat en sèrio des de feia la tira de temps, així que millor una via equipada amb quimics a prova de bomba, diuen. Calculo 3 hores per fer la via, així que sortim abans que els altres. El que no havia calculat és que perdriem la tira de temps per trobar la via (això comença a ser una costum i per tant, preocupant...). Deixem el cotxe a Sant Julià i enfilem pel camí que va a les escales fins que trobem una marca blanca i una fita. La ressenya (que s'ha quedat a casa) diu que seguim les marques i anem a peu de paret fins a trobar la via. Perfecte, sembla que anem bé... però no. Només trobem aquesta primera marca i pugem per no-camí fins a peu de paret i comencem a buscar. Cap a l'esquerra... res. Vale, reculem. Cap a la dreta... res. Cony... Dreta... esquerra....una mica més enllà... no deu ser per aqui, que sembla que la paret perd alçada.... dreta doncs.... collons, som a les escales. Torno a buscar la primera i unica marca i començo de nou. Flanquejant a l'esquerra quan sóc a peu de paret, vinga buscar i no veig res. Al final cansat, truco en Quim que m'orienta una mica i segueixo a l'esquerra per allà on semblava que la paret perdia alçada... doncs no, no la perd. Quina merda, hem perdut més d'una hora per no tirar 50 metres més enllà. Total, després d'esgarrinxades i relliscades vàries arribem a peu de via, però són les 12 i a les 2 tenim taula per dinar. Provem-ho, si anem ràpids encara la podem fer....

Tiro jo de primer, primers metres més ajaguts però de seguida la cosa es posa dreta. Artifo equipat o sigui que anar fent. Es lent això. Les assegurances no estan precisament juntes, m'he d'estirar, sobretot a les 2 ultimes abans de la primera R. Aquí, com que ja anava avisat, faig servir l'invent (cinta rigida) per xapar, i quan ho passo veig que hi han fet una presa de mans per ajudar-te. Igual en l'ultim pas, però aqui xapo sense la canya. R amb 2 quimics. Trigo 35 minuts a fer el llarg.
Puja en Pep. Laboriós això de l'artifo... (ara entenc la penya que triga hores per obrir un llarg... si nosaltres triguem tant i està equipat...). Va fent i bufant. Per l'osca apareix la resta: Marta, Anna, Quim i Santi. Els dic que baixarem que si no no arribem a dinar. Quan arriba en Pep, muntem ràpel i baixem. Llàstima de l'horari, però el segon llarg es veu més xungo i està clar que no haguéssim arribat a l'hora a dinar. Queda pendent acabar.

Dir que la roca és dolentíssima, però es veu que els químics que han posat són a prova de bombes. La via vertical, i al segon llarg desploma en alguna zona (almenys vist des de sota) . Els passos... llargs però no inhumans (la canya casolana és una bona aliada). Sol directe a partir de la 1 del migdia.
Arribem a dinar mitja hora tard, però es veu que encara hem d'esperar una mica... estem fets pols... Dinar fantàstic, riures i bona companyia. La via queda pendent d'acabar.

Cadí: canal de l'Ordiguer (variant Est V-80º 400m)

2009-05-04T20:18:00.002+02:00

Després de la pallissa i de recollir tot el repertori de roba, cordes i material que tenim estès per les baranes del mirador del Gresolet amb l’esperança que s’assequi, l’Enric i jo tirem cap a Estana. Voldriem fer la canal de la roca Verda, però estem trinxats, la via és llarga i no volem trobar massa cues tornant cap a casa, de manera que planegem alguna cosa més curta i ràpida. Ens decantem per la variant Est de l’Ordiguer. Té un pas de V o 80º per superar el bloc. La tinc pendent de fa molt de temps.

Parem per Cal Basté a sopar i de pas mirar el Madrid-Barça. Quin ambient que hi ha al bar. Sopem i tornem a l’hotel de mil estrelles. Contrasten les furgos noves (i no tant noves) aparcades, els soroll de les calefaccions i nosaltres 2 ficats al sac fent vivac, estirats al costat del cotxe, rotllo indigent.

No poso ni el despertador. Passen alguns cotxes, sento dringar material de la penya que puja més d’hora. A l’hora pactada, intento en va despertar l’Enric. Mentre, des del sac, faig tè i començo a esmorar. La marmota, encara dorm uns metres més enllà. “Enric, tiu, desperta que ja és hora”. Aixeca el cap i amb la mateixa velocitat, torna a posar-lo bé i adormir-se. “Eiiii!! Què vols fer??” Un gemec i un canvi de posició i torna a quedar-se clapat. Tercer intent: “Neeeeeeeeen. Ens llevem o què??”. Al final, surt de la letàrgia i s’arrossega fora del sac.

Preparem poc material i tirem amunt. Som els ultims a pujar. Arribem al Prat del Cadí i tirem cap a l’Ordiguer: sembla que hi va tothom. Alguns es desvien per l’Amagada. 3 cordades que veiem van per l’Ordiguer. Tenim una baixada de rendiment just abans d’entrar a la canal i ens arrosseguem fins al desviament de la variant. Aqui ja no tenim traça oberta, i em toca obrir. Neu dura i pedretes que van caient de dalt.

En arribar al bloc empotrat, ja estem una mica recuperats i deixo passar l’Enric. Tirarem a pèl, que es veu fàcil. Presenta una mica de gel podrit a l’esquerra, però aguanta els piolets. Superem el pas i seguim fins a una zona més estreta just abans d’arribar a dalt, més dreta amb roca i una mica de gel. Ara es flanqueja cap a la dreta per seguir per una canal fàcil (aqui ja tenim traça oberta) fins al cim.

a som a dalt. Només em ve al cap l’encigalada de l’ultima visita al Cadí i encara no m’explico que vam fer. Miro la sortida de l’Espectre de Broken i flipo: les voltes que deviem donar perduts en mig de la tempesta... desorientats totalment.... buscant un lloc fàcil per baixar.... amb aquella visibilitat impossible. Crec que si m’hagués plantat a davant de la canal de Cristall i sense veure-hi a 5 metres, no hagués volgut baixar: el primer tram, que està dret i acornisat per la dreta, hagués pensat que no era per allà.... ara més que mai penso que vam fer el més assenyat (si no contem haver-nos quedat al cotxe!!).

Culen-bajen per la canal de cristall i quasi fins al prat del Cadí. Millor, estem rebentats.

Baixem fins al cotxe i directes a la font a cuinar i menjar.

Hem aprofitat l’estirada de la temporada hivernal. Llàstima que ja li queda poc, com a molt fer alguna canaleta més fàcil, però no crec que res en lo que s’hagi de traccionar.

La nota negativa és l’arrissada que ens van fotre a cal Basté per un plat de sopa i xai amb patates... per no tornar-hi!!!

Pedraforca: canal del Riambau

2009-05-04T20:00:00.002+02:00

Per fi m’he pogut treure aquesta espina, doblement clavada aquesta temporada i finalment hem fen la canal del Riambau al Pedra en bones condicions (i no dic molt bones perquè segur que uns dies abans estava millor).

La culpa (i dono gràcies) de tot això ho té internet. Ha assolit una importancia prou forta entre el món escalador i alpinistic. No només per les pàgines de piades com Infohielo (que encara aguanta rebent força piades) o la de la FEEC (en hores baixes) sinó també pels blogs que uns i altres mirem, per buscar informació de vies i per veure lo fanàtica i activa que està la penya. Tot té el seu costat fosc, que porta a trobar-se més gent de l’esperat a les vies que presenten condicions, però, crec que és d’agraïr que es comparteixi aquesta informació: ens evita quilometrades i patejades per no trobar les vies en condicions. En el cas de l’alpinisme i el gel, n’és el més clar exemple, doncs en el nostre Pirineu, les condicions són efímeres: avui hi són i potser demà passat ja no... Jo m’autoinculpo com a buscador de condicions (sobretot quan tens una via entre cella i cella) i només em queda donar gràcies als companys que van piar que la Riambau estava en condicions i que van tenir paciència per aclarir-me per on anava la via. Després de 2 abandonaments aquesta temporada, la veritat és que no pensava tornar-hi. Però ho hem fet, i sort, perquè és una senyora via (al meu modest parer).

Aquest nou intent a la via comença amb un mail d’en Salvador quan tots 2 ja hem vist la piada a Infohielo: Riambau en condicions!!!! 3 dies de festa per endavant, quedem per fer-la dissabte, que la meteo és més segura (encara que segur que trobem més gent). S’apunta també l’Enric i com no, apareixent in-extremis des d’Alacant quan sent que tornem al Pedra: en Pep.

Nit a l’hotel de mil estrelles al mirador del Gresolet i a les 5 de la matinada comença el pateig. Coneixem el camí (joder si el coneixem en Pep i jo...) i anem fent amb la llum dels frontals. Coincidim amb una altra cordada just abans d’arribar al Dit. Ens equipem amb calma i els deixem passar, nosaltres som 2 cordades i ells aniran lleugers, millor que ens agafin una mica d'avantatge per no coincidir gaire.

El primer llarg té més gel que l’altre intent, i el faig més ràpid. Munto R als pitons amagats a la neu però sé on són. Puja l’Enric, avui el meu company de cordada i el faig tirar fins a la base del segon llarg. Aqui, coincidim amb la primera cordada, que tira per la dreta. Vaig avisat de que la via va per on vam abandonar l’altra cop, però no sé perquè no faig cas a la veueta que em sona al cap i segueixo la primera cordada que es desvia per la dreta. Uns passos super estrets en mixte molt macos (2 pitons) porten a un mur de pedra dret amb un pitó al mig. El primer de corda dels altres companys fa uns quants A0 i ens tira algun que altre bloc per superar el pas. Jo diria que la via no va per aqui i decideixo recular. Mentre, en Pep tira per l’entrada directa al segon llarg. Diu que ha suat, però obre un segon llarg brutaaaaaaaal. Quan arribo de nou a la R, ja ha arribat una altra cordada de 3, que decideixen anar cap a la R de sobre el bloc, de manera que no fan l’entrada directa al segon llarg. Puja en Salvador i de seguida, darrera d’ell, assumint que menjaré gel, m’hi poso jo... però entre mig dels 2 s’ha colat el primer de la cordada de 3. Ja no ens desenganxarem quasi fins al final...

Cal dir que el segon llarg és brutal, i que les condicions tampoc tenen res a veure amb la retirada de l’intent anterior (ara hi ha molt més gel). L’entrada directa és força vertical, dona una mica de treva uns metres per després tornar-se estreta i dreta, cal sortir-ne en plan diedre gelat. Lo dit: brutaaaaaaal!!!!! Quin llarg més maco. Llàstima que la tensió i la pluja de projectils fan que no m’entretingui a tirar cap foto. Arribo a la R, passo algo de material a en Salvador que tira per canal de neu amb un petit ressalt glaçat fins al peu del que serà l’altre llarg dificil: una entrada en roca força vertical (2 pitons, la resta friends).

Aqui es forma l’embús definitiu: el llarg no és fàcil els primers 10 metres i cal negociar-lo bé, de manera que es triga lo seu. En Salvador li fot primer (els de la primera cordada ja han passat), jo espero a sota juntament amb en Ferran, esperant torn. 6 cordes ballant per allà, aigua caient d’una part que desglaça i que em deixa força xop. Li dic a l’Enric que esperi a la seva R, que estarà més comode. Jo ja passo de fer aquest llarg entremig de cap cordada i decideixo deixar passar la cordada de 3. Quan arriba l’Enric i l’ultim encara el llarg, li foto jo de primer tot ganxejant, però s’ha fet un nus a la corda de la noia que va davant meu i no li passa per un mosquetó que té més amunt, de manera que no la tenen collada. S’espera que jo passi i li desfaig el nus. Un cop superats els 10 metres de roca, la cosa gira a la dreta per canal de neu fàcil. Faig R amb 2 friends i una V. Puja l’Enric i tira els ultims 60 metres de corda per canal de neu (50º) fins al final de la via.

Ens trobem tots quatre a dalt i mengem mentre comentem la jugada: es una via molt ben parida amb un ambient acollonant. Es que la nord del Pedra ja ho té això....

Recollim i baixem cap a l’enforcadura. Fem uns “culen-bajen” (crec que això tenia un nom tècnic, no???) que estalvien temps i mal de cames fins que s’acaba la neu. Repòs amb cola i birres al refu i cap al cotxe.

En Pep i en Salvador tornen cap a casa. L’Enric i jo, farem alguna cosa demà al Cadí.

Tenia pensat dibuixar una ressenya de la via, per aclarir per on va.. Dibuixo fatal, o sigui que sort que se m’han adelantat. Amb el permís del creador, poso la ressenya. Val a dir que només havia trobat una al la WEB del Madteam i una altra al llibre: “Pirineus, neu i glaç” però aquesta última és escassa a més no poder i segons em van dir, sembla que parla de la clàssica, que escaqueja per campes de neu un cop passada la cova.

Conteu 2 hores d’aproximació fins al coll del dit, un flanqueig expo (sobretot si la neu no està en condicions) i un cop dins la canal, 3 llargs boníssims amb algun llarg intercalat més fàcil en canal de neu. No dubteu a fer aquesta via si en teniu la oportunitat i presenta condicions. Un viote!!!

Aqui la ressenya que s'han currat en Dani i en Guillem publicada amb el seu consentiment (Dsup, 500m, 80º, M4)

Descobrint camins per les Gavarres

2009-04-06T20:38:00.004+02:00

Diumenge tinc el matí lliure, després de treballar tot el dissabte, toca fer alguna cosa per desconectar. Tothom té compromisos, i tot i que havia quedat per anar a fer esportiva, falla a ultima hora. Sense company/a l'altre extrem de la corda, toca fer bici, que fa mesos que tinc abandonada (no tinc massa ganes de fer quilometrada per una matinal hivernal). De fet, ja es nota que ni la bici ni jo estem al 100%, ens fa falta una posada a punt a tots dos, però sortim igual.

Ruta aproximada en vermell.

Sortida en direcció a la platja de Castell, i d'aqui enfilo cap a Cap Roig per una curta pujada. D'aquí, baixada cap a Palafrugell passant per la zona de l'Ermedàs i per carretera vaig tirant cap a Esclanyà. D'aquí decideixo tirar cap a Pals, seguint una ruta de BTT marcada, però abans d'arribar a Pals, trenco cap a Torrent. De Torrent, per carretera en direcció la Bisbal per agafar un camí a mà esquerra que en teoria hauria de pujar cap a Fitor. Com que no hi he passat mai, agafo els camins principals fins que després d'una forta pujada només tinc 2 opcions, la de l'esquerra és clarament un camí particular. El de la dreta, es va enfilant fins a una barraca, on la gent que hi ha em diu que és final de trajecte, que el camí no porta enlloc. Em donen instruccions de quin trencant agafar, després de recular, al voltant d'una cadena i passant per una masia, però quan hi arribo, el camí es comença a difuminar (o jo no el veig...). Pendent avall pel mig del bosc fins que ja no es pot seguir més a sobre de la bici. Toca empenyer una estona fis que surto un altre cop a un camí transitable. Tiro uns metres però dubto de la direcció i reculo. La pista és bona i es va enfilant fins que arribo a una zona coneguda (el mateix camí que vam afagar amb en Ferran la ultima vegada), que puja fins al coll de tramuntana.

D'aquí, per camí conegut en direcció Fitor, allargo per una trialera de baixada, que em porta cap al rierol. Agafo la pista de l'esquerra en contes de tirar per la dreta que em duria a Fitor i vaig pujant fins a sortir a la pista principal. Uns metres més i agafar la ràpida baixada de mas Cabrer. Volo per la baixada i pels seus bots, esperonat per unes motos que em venen al darrere. Al final m'atrapen (collons com hi van...). Retorno al punt de partida.

Al final han estat cap a 40 km de puja-baixa, força trenca-cames. sobretot quan fa tant de temps que no tocaba la bici, però sempre va bé per agafar fondo i passar una bona estona. I de pas, descobrir nous camins per a pròxims dies.

Cadí: l'espectre de Broken

2009-03-29T13:52:00.014+02:00

Dissabte 28 ens regalem una bona aventura alpina amb aquesta via, d'aquelles per recordar.

Quedem divendres a la tarda, amb la incertesa de la meteo, en Pinyó, Jordi, Salvador i un servidor. Com sempre, diferents propostes i al final ens acabem decidint pel Cadí. Entra un front, però ens ha de donar treva fins al migdia, així que cap a Estana, menjar una mica i a dormir a la furgo de'n Jordi.
Ens llevem d'hora, i mentre esmorzem ja passen 2 cotxes, sembla que no som els unics que volem aprofitar el matí. Preparem el material i comencem a caminar, en Salvador surt a tota pastilla i ens agafa uns metres de distancia, la resta, al nostre ritme, anem pujant. No fa massa fred, i tot i que cauen gotes, s'alternen els núvols i les clarianes.
En Jordi i en Pinyó van a fer la de l'Àliga, jo com que ja l'he feta, enredo i em deixo enredar per anar a fer la via de l'espectre de Broken amb en Salvador. Al prat del Cadí fem un pit-stop i comentem la ubicació de la via amb una altra cordada que també hi va. Arribem primers a peu de via, ens equipem i comencem a pujar.

Tiro jo de primer el primer llarg que comença amb una zona més dreta amb gel no massa bo i que després va per canal de neu fins a la R (dos pitons). El següent llarg ha de tirar a la dreta però una linia evident fa pensar que igual ho fa més amunt, així que en Salvador li fot. Primera part amb neu i gel fins a un bloc empotrat que desploma una mica i que supera per l'esquerra i després pala de neu fins que s'acaba la corda. Quan hi està ficat, ens avisen de l'altra cordada que la via no va per allà. Ja l'hem liat. Pujo jo i un cop estic a la R, toca flanquejar per anar a recuperar el fil de la via. Flanqueig lleig (com tots) i baixar una mica per anar a la canal, d'aquí cap a la dreta per una zona més dreta per esquivar un bloc empotrat que hi ha a la via. Com que no sé si la corda dóna per arribar a la reunió, la faig en un arbre.

En Salvador recupera el flanqueig i tira fins a la pròxima reunió, que no estava massa lluny, igual jo hi hagués arribat. Torno a tirar jo per pales de neu i zones de roca fins al peu de l'últim pas complicat de la via: un bloc empotrat que es passa per dins. Com que la reunió sota del bloc està ocupada per l'altra cordada, la munto uns metres a la dreta de la canal amb 3 pitons.
En Salvador comença a fer el llarg quan l'altra cordada el deixa lliure. Fins ara, la meteo aguantava, però s'està tapant força i comença a nevar. Triguem força a sortir del llarg clau, la corda frega molt... reunió precària i cada cop neva més. Ara la via flanqueja a l'esquerra per una zona delicada impossible d'assegurar i a partir d'aquí pala de neu fins a dalt. Ja neva amb ganes, tot s'ha tapat, fa vent i ja s'ha fins i tot tapat la traça de la cordada anterior. Arribem a dalt amb molt poca visibilitat (no es veu més enllà de 10 metres).
Aquí comença el marron de debò. Sortim cap a la dreta en busca de la canal d'Estana, però no veiem res. Comencem a baixar i no ho veiem clar. Tornem a pujar, completament desorientats... Parlem, mirem i remirem, cap referencia visual. Mirem la brújola, hem d'anar cap a l'oest però no quadra amb lo poc que veiem. Cagumlapu.. mira que pensava que seria dificil perdre's al Cadí!! Un creu que és per aquí, l'altre per allà... Decidim seguir la brújola sense èxit, no trobem la canal d'Estana. Caminem i caminem, mirem alguna canal per baixar però no ho veiem clar i coincidim en que baixar per una canal desconeguda és perillós, i sense visibilitat més. Intentem trobar la canal que hem fet: impossible. Estem més que perduts, nevant a saco, vent i fred. Cadascú comença a pensar què podem fer... si només fos boira, podriem esperar a veure si escampa una mica per tenir referències visuals, però no és el cas i a més ha de nevar fins diumenge. Contemplo la possiblitat de passar la nit aqui dalt, desorientats com estem anar amunt i avall no té sentit. Al final decidim un canvi de plans i com que ja no sabem a quina canal estem, decidim tirar cap a Prats d'Aguiló. La veritat es que no en tenim ni puta idea d'on som, no ens quadra res. Trobem 2 grans fites i una senyal de GR però no la ubiquem, pugem, baixem, tornem al mateix lloc... Decidim seguir en la direcció que pensem és cap a Prats d'Aguiló. Només patim per en Jordi i en Pinyó, que segur que ens esperen. Intentem trucar però, no hi ha cobertura (que raro, no??), el puto mòbil mai té cobertura quan realment la necessites. Tot i estar perduts, tenim la situació sota control i no patim per nosaltres, només per ells. Comencem a tenir clar que ens tocarà fer un vivac. Seguim baixant i baixant, no para de nevar. Busquem sempre el terreny més segur. Al final arrivem a una mena de vall, decidim seguir baixant. Anem a parar al que sembla un rierol, i el seguim. Trobem una fita!! això deu portar a algun lloc, però quin?? Estem fotuts al riu, per sort sec, un ràpel curt per baixar una zona impossible de desgrimpar, salts i desgrimpades vàries. No parem de caminar. Portem 3 o 4 hores així. A aquesta alçada ja no neva però plou. Els gores no donen per més, anem empapats. En aquesta situació, cal evitar el vivac. Toca no parar de caminar. Al final, arribem a una vall més oberta i veiem una canonada d'aigua: civilització!!! Decidim seguir-la. Trobem un indicador: Gòsol, Josa... Decidim seguir la pista, si se'ns fa de nit, millor anar per camí ample. Arribem a la carretera però encara sense cobertura., tirem en direcció a Josa del Cadí. Un noia que baixa en cotxe ens recull i ens acull: ens deixa trucar des de casa seva per tranquilitzar a la resta i que ens vinguin a buscar, i ens encen l'estufa. Fem la xerrada mentre en Jordi i en Pinyó arriben.
Mil tòpics per resumir la situació però "no ase falta que diga nada más". Ah, la via molt guapa!!!

Pedraforca: canal del Riambau

2009-03-20T11:59:00.006+01:00

El resum del post podria ser: Riambau 2- Pringats 0

Pozi, tot i que aquest segon intent ha anat molt millor que el primer, la via ens ha fet tirar enrera. Altre cop... però aquesta vegada hem lluitat. Pels detalls, seguiu llegint.
A les 8:30 sortim amb en Pep, del parking del mirador (dimecres va ser impossible sortir al vespre per fer un vivaquet i sortir a primeríssima hora). Ja coneixem l'aproximació de l'intent anterior i hi ha força neu però la major part transformada, de manera que en 1.30h ja som al dit, sense cap més problema. Ens equipem i tornem a mirar el flanqueig. És una mica exposat i la qualitat de la neu hi té molt a dir. Tiro jo, protegint quan cal, per sort la neu està bé.

Un cop arribem a la canal, en ensamble per terreny sense dificultats fins a una zona glaçada, que pensavem era el pas clau de la via. Per la part esquerra presenta una linia de glaç diria d'uns 70º però només hem agafat 3 cargols i dubto de la qualitat del gel per protegir així que decideixo tirar per la dreta, on hi ha un diedre glaçat i on tindré més oportunitats de protegir en roca. Poso un extraplà psicològic i uns metres més amunt, mig cargol de gel (es que no entra més....). A partir d'aqui, pel diedre no es pot continuar: neu inconsistent, així que me la jugo tirant pel dret per una finíssima capa de gel. Protegeixo els passos més delicats amb un friend i una V separades 50 cm (es nota que vaig cagadet??) i tiro per la cortineta de gel uns metres fins a la part on el gel es més gruixut, poso els 2 cargols que em queden abans de sortir pel camp de neu fins a la reunió. Un llarg maquíssim i finet a la part de la cortineta.

Des de la R no es veu cap a on va la via, sembla que pot girar cap a la dreta. Ens hem deixat la ressenya però crec recordar que després del pas dur, era canaleta fàcil. El Pep, puja a treure el cap però no hi ha cap linia evident de canal... meeerda. Per on collons hem d'anar? trobem una R que va per la vertical, una baga que va per sota a la dreta.... una fina linia de glaç que va per l'esquerra i una altra possibilitat per la dreta de la R.... joder, per on hem d'anar?? Dubtem.
Si ens equivoquem, ves a saber un podem sortir. El Pedra està minat de vies... i l'encigalada pot ser monumental.
Ho provo a la dreta de la R, molt encaixonat però tiro uns metres pel gel. Quan s'acaba toca tirar per roca. El fet de no saber on aniré a petar quan surti d'aqui em fa dubtar... En parlo amb en Pep i decidim plegar veles... Quina merda tu, retirada altre cop. Però amb millor regust de boca, pel boníssim llarg anterior.

Si algú em pot explicar per on tira la via, agraït. La ressenya diu que el llarg clau està a la cova. En el llarg de gel hi ha una cova a l'esquerra. A dalt, abans de retirar, també hi ha com una cova... de quina parlem?
Lenta retirada, arribem a les 5 de la tarda al cotxe. Ves a saber si no retirem, a quina hora sortim per dalt...
Mira que després d'un parell de caps de setmana sense fer res interessant (al.legarem motius personals) i de la pringada brutal de dijous passat intentant arribar a les cascades del Joclar, necessitavem triumfar... però no ho pogut ser. Tot i això, hem disfrutat, però faltava la cirereta de sortir per dalt. Un altre dia!!

Cadí: canal dels troncs

2009-02-26T21:24:00.004+01:00

Dijous 26 de febrer, amb en Pep fem la canal dels troncs. Feia temps que la tenia pendent, després d'un intent fallit amb en Guille fa anys, abans que "el lado tenebroso" l'absorvís per sempre i només es dediqués al friki.

Llarga aproximació amb neu i gel des de quasi el cotxe, però amb traça oberta (per sort nostra). Ens plantem a peu de via en unes dues horetes non-stop amb el nostre pas de tortuga (veiem una altra cordada a la pala d'accés, però quan arribem a peu de via no hi són, potser han tirat per la Sàbat....).

La via es veu magnífica: encaixonada i dreta, i amb els blocs encastats del primer llarg esperant. A veure si no em passarà com l'ultim cop, que amb la nevada recent, feina que la neu inconsitent que tenien fés impossible avançar amb seguretat i vam abandonar. Ens preparem al solet, m'equipo tot dient a en Pep si li importa que obri jo. Cap problema. Tirem fins a un lloc on poso un pitó i em comença a assegurar. Progresso ràpid, la neu està perfecte, molta, de fet massa.... Passo les primeres roques i la cosa es posa dreta de debò, xapo en una cinta llarga qui hi ha al bloc clau i aqui ja cal començar a apretar. Per l'esquerra neu inconsistent sobre la pedra, toca tirar per la part dreta, més vertical. Esclasto la fulla del piolet en un forat buscant roca, cosa que em permet traccionar lo just per picar una mica el gel de més amunt. Poso una baga en una cinta curta i vella que hi ha al bloc i busco gel més amunt. Rascant amb els grampons a la part dreta de la paret (tothom ho deu fer perquè esta marcadíssima) fins que aguanten lo just per fer el següent moviment. Al final, a buscar la neu dura de la part de sobre del bloc encastat i ja pujar peus per sortir!! És un pas atlètic i molt maco. Fa vibrar al primer de corda!!!!

R sobre un spit 10 metres més amunt reforçat amb un extraplà i puja en Pep. Que també apareix per sobre del ressalt tot bufant, com jo.

A partir d'aqui, pugem en ensamble seguint la traça. Ni rastre de la resta de passos de roca. Suposo la gran quantitat de neu que hi ha els tapa. Ni veig els troncs, ni les orelles (a no ser que siguin 2 peces verticals de roca que sobresurten de la neu).

Tirem fins a sortir per la corniseta de la canal final. Un dia radiant. Bona via i solitud.... brutal!

Tot pujant a peu de via, parlavem de l'ultim llibre que he llegit: "Denali, la realitat d'un somni" de Zisko Rodriguez i Joan Pinsach. Relata l'ascenció al Denali per una colla del grup de Palamós. Tot i que havia vist el video editat, coneixia la historia a grans trets i havia vist en Zisko quan jo rondava pel club Alpí Palamós, no havia tingut oportunitat de llegir el llibre. Dimarts va caure a les meves mans. Grata sorpresa, un bon relat i una història d'aquelles que no et deixa indiferent, t'emociona i et fa pensar. Des d'aquí l'henorabona al Zisko pel relat, i per tot plegat (tot i el retard). Si en teniu la oportunitat, llegiu-lo, val la pena.

Deures enderrerits per carnestoltes

2009-02-22T18:26:00.013+01:00

Arriba carnestoltes i com cada any decideixo passar d'envelats i disfressar-me del mateix: d'alpinista. Només cal trobar company. Sembla que tothom té compromisos... no tothom no: en Pep sempre es deixa enredar.

Com sempre diferents propostes i seguim durant tota la setmana el risc d'allaus al pirineu Aragonès, que no baixa de 4. Descartem doncs aquestes opcions i decidim anar a Boí a fer gel.
Marxem divendres amb la idea d'escalar el primer dia en roca a la zona d'Escales. Teniem en ment fer Sobaos Pasiegos, però en arribar a lloc, ni rastre del solet que esperavem trobar i una temperatura de 5ºC fan que la idea de fer roca s'aparqui per un altre dia. Acabem d'arribar a Caldes de Boí i al final ens decidim per provar una via fàcil i sense compromís i que a més, tots 2 coneixem: la de l'Oscar. Agafem els esquis i carreguem algo de material. És tard però com que queda a l'ombra, ens hi acostem a veure com està. Sort d'anar amb esquís, i tot i així, ha costat. Fins que no trobem la canal, amb neu més compactada, bastant agònic pel mig del bosc. Al final arribem a peu de via, fem el primer ressaltet i ens plantem a peu de la zona amb gel. La part esquerra, força desenganxada de la paret, per això tiro pel mig, on hi ha més gel. Muntem un top i fem un parell de pujades per la zona dreta, més vertical. L'estat del gel no dóna per més.
Baixem cap a Erill la Vall. En Pep, que no en té prou, va cap a les pistes per fer una pujadeta amb esquís, jo em quedo reposant.
Dissabte, és hora de fer els deures pendents: Antartic. Ens llevem d'hora i aproximem amb la llum dels frontals. Començo a pensar que a muntanya, per molt d'hora que et llevis, sempre hi ha algú que es lleva més d'hora que tu... per sort, sembla que aquests van cap a la Husky. Nosaltres arribem els primers a peu de via i ens ho prenem amb calma (previ pas pel peu de via d'Islandis per error). Mentre ens equipem arriba la següent cordada. Aqui ja no val a badar i sortim disparats cap a dalt. El primer llarg té tanta neu que només presenta un petit ressalt, així que el fem a pèl i ens situem sota el 2on llarg. Aquest és el millor. Bufa força vent i fa que purgui neu per tot el corredor. Començo a escalar el llarg, tota l'estona rebent neu i vent. El faig molt ràpid i quasi a cegues: visera i ulleres plenes de neu, però vaig fent. Pel costat dret s'hi ha posat l'altra cordada.
Anem alternant llargs amb en Pep, i amb l'altra cordada... tot i que van per la dreta i intenten anar al tanto, em toca menjar una mica de gel... bon rotllo però. Al final, compartim cordes per accelerar els ràpels. Potser és perquè té massa neu, però la via a mi m'ha decepcionat una mica.
Jo tinc ganes de més i busquem alguna cosa curta: cascada amagada, a l'esquerra de Polaris. Quan hi arribem, ens ho replantegem per la calor... tirem avall.

Unica foto que tinc d'Antartic (el fotògraf oficial d'avui, no s'ha guanyat les garrofes...)

Per diumenge, voldria provar Islandis, però com que hem de ser a Girona a les 6 de la tarda, hem de buscar un plà alternatiu més curt: dedicim que farem la Husky.
Diumenge ens tornem a llevar d'hora i sembla que som els primers a sortir del parking, tot i que ja veiem més frontals que es preparen. Avui provaré d'escalar amb els Quark del Matxacuca i sense dragoneres, així que deixo els meus piolets al cotxe. Arribem a peu de via i escalem el primer llarg, una canaleta amb algun ressalt de gel per arribar a peu de la cascada en sí. Treiem cordes i ens preparem. La via té per la part esquerra una linia de fractura d'uns 4 dits d'ample, però em preocupa més una altra linia un metre i mig per sobre que abarca tota la part esquerra de la via...
Obro per la part fàcil de la dreta i de baixada miro la part esquerra a veure com es veu. Sense anar a la part més esquerra, es podrà fer. Obro la via i munto R en 2 sptits que hi ha en una roca. En Pep, que també ha obert la part dreta, prova pel centre en top. Fem un parell més de pujades cadascú, però a la que surt el sol, tot regalima i ja no sembla tant segur. Pleguem veles. M'he sentit còmode sense dragoneres... però amb els meu piolets impensable. Com serà en una via més vertical?

Bon cap de setmana, i 2 vies que fa molt de temps volia fer i que acaben com a deures resolts.

Sempre ens quedarà el friki....

2009-02-12T21:10:00.004+01:00

Amb en Pep, parlem a veure si avui podriem fer alguna cosa. Ha nevat molt sobretot al Pirineu de Lleida i Andorra. Volem anar cap a Ulldeter, i consultem les dades de precipitació de meteocat. Llàstima que només es pot consultar les dades del dia anterior de les estacions automàtiques, que diuen que abans de dimecres, quasi no ha caigut res a Setcases...

Preparem els trastos per fer alguna cosa alpinistica, però som conscients que potser no hi haurà condicions de manera que agafem els peus de gat i la corda de 10.5 per si de cas.
Efectivament, passat Vilallonga de Ter, carretera lleugerament glaçada. Ha nevat aquesta nit, potser no molt, però lo just per deixar la carretera relliscosa, i a més, sembla que fa vent en alçada...
Sort que sempre ens quedarà el friki!! així que canvi de plans i dicidim buscar solet per fer una mica d'esportiva. Acabem a Ogassa. La veritat es que tampoc les tenim totes: la zona on deixem el cotxe amb 2 dits de neu i aproximació relliscosa fins a peu de paret. Per sort, aquesta està seca, i a més fa un bon solet.
Si no conto les 3 vies que vaig obrir diumenge a Solius pels nens del Montclar, diria que no toco roca des de setembre?? buffff... a veure què sortirà!
Comencem de manera progressiva, obrint jo i en Pep en top: V, V+, 6a i 6b!! Olé... 6b després de tants mesos. Bé, Ogassa regala i per tant apuja la moral!! tinguem-ho en comte.
Ens desplacem una mica més a la dreta on fem un altre V+ i 6a+.

En resum, dia d'esportiva: solet, relax i parabolts!! Per ser sincer, també ho trobava a faltar (no tot ha de ser fred, cansament i males assegurances!!)
Quan no es pot fer alpinisme, sempre ens quedarà fer friki.

Ulldeter: cascada del fajol

2009-02-06T14:44:00.005+01:00

Ahir, matinal al Ulldeter per treure el ventre de penes.

Decidim amb en Salvador anar a provar la cascada del gra de Fajol Petit, amb el paquet de neu que ha caigut, poca cosa podrem provar més. Queda demostrat amb la trinxera que hem d'obrir per arribar a peu de via. La idea és provar primer aquesta via i després anar cap a la Pulp Fiction o la reservoir dogs, depenent de com ho trobem.
Arribem a peu de via. En teoria és una via de 2 llargs però el primer ressalt, amb molta neu, el fem a pèl i muntem reunió prop d'un arbre. Poc gel i poc fred. Però molta neu i a més, vent, que fa que tota l'estona baixi neu de les cotes superiors, dutxant-nos tota l'estona.
En Salvador prova primer i surt per un ressalt de gel a l'esquerra.

Segon intent per mi. Reasseguro el pas de mixte que s'ha de fer amb una V i un friend i(previa pèrdua d'un friend que corre pendent avall. Quina merda, semblo burro... sort que el recuperaré més tard) i tiro amunt (no sense mirar-ho mil vegades...). Pont de gel psicològic per acabar el ressalt i sortir a la part superior que ja té més bones condicions i que permet posar un parell de cargols. D'aquí, camp de neu, dret i que no dóna massa bones vibracions fins a la R en un arbre.
Puja en Salvador, com jo, ple de neu per tot arreu de les purgues que rebem cada minut i mig.
Deixem un mallon per provar una entrada diferent, més mixta.

Vistes les condicions, decidim retirar cap a casa, que ja és hora, i passem de provar les altres vies.